Nayereh Tohidi – Margot Badran – Shaheen Sardar Ali
Mentre el primer congrés celebrat l’any passat va voler destacar l’emergència del moviment feminista islàmic, aquesta segon fa un pas endavant per centrar-se en els problemes de l’aplicació de la sharia, els codis de família, la planificació familiar, el divorci, l’avortament i la situació de la dona a diversos països de majoria musulmana.
Per parlar de la sharia, en primer lloc, s’ha d’aclarir el malentès, ja que s’associa a barbarisme, lapidació i fins i tot terrorisme, quan en realitat tot musulmà segueix la sharia, i cal discernir aquest concepte. La primera dificultat es presenta quan ens trobem que a molts països de majoria musulmana les lleis penals, els codis de família i els actes de culte estan junts i la jurisprudència (fiqh) clàssica no ho diferencia. Però una cosa és el fiqh creat entre el segle X i XI i una altra és el musulmà contemporani que segueix la sharia. És cert que resulta complicat definir-la i des d’inicis del segle XX han sorgit moviments que la veuen com la solució a tots els problemes. És una reivindicació que neix amb l’anticolonització, com una manera d’enfrontar-s’hi. El fracàs de la modernització de l’estat laic deriva en l’autoritarisme del moviment religiós, amb una lluita per la identitat relacionada amb la reivindicació social. La modernitat és un problema des del moment de la colonització, i és aquest el context on neix la reivindicació contemporània de la sharia per part dels estats musulmans.
Davant d’aquesta versió patriarcal de la sharia, el feminisme islàmic denuncia la seva tergiversació, recalcant que no es tracta de lleis divines sinó d’una creació humana. Es demana un retorn a les fonts coràniques amb un treball hermenèutic. No es tracta de teologia sinó que respon a qüestions reals, i és una necessitat per afrontar la discriminació. Gràcies a aquest treball, s’ha demostrat que amb una lectura analítica i integral de l’Alcorà com un tot, es pot concloure que el text no promou una societat patriarcal, sinó que queda palès que ha estat la societat patriarcal qui ho ha interpretat segons els seus interessos. Entre d’altres, al text no hi ha gairebé prescripcions legals, i per tant, han hagut d’extreure fragments de l’Alcorà i descontextualitzar-los per a consolidar les lleis. El repte polisèmic de l’àrab ens obliga a confrontar cadascun dels passatges on apareix la paraula en qüestió que sovint s’aïlla i s’utilitza per interessos distorsionats, com el dret a pegar a una dona. El que aconsegueix l’hermenèutica feminista és tornar a donar sentit als conceptes, provant rotundament que cap d’aquests abusos està avalat o promogut a l’Alcorà. Per això la lectura feminista és una lectura de la seva totalitat i conscient del context. Això ens porta a un Islam que no justifica una societat patriarcal i discriminatòria.
Pot ser molt fàcil dir que l’Alcorà no és patriarcal, però implica reconèixer que tot el fiqh clàssic està viciat i construït per aquesta visió. Criticar la jurisprudència no implica anul·lar-la, sinó que significa adoptar un compromís per afrontar les situacions discriminatòries promogudes per clergues reaccionaris que, malauradament, tenen molt poder i que, per tant, són un dels màxims impediments amb el que s’ha d’enfrontar el feminisme islàmic.
El feminisme islàmic no és una heterodòxia ni adapta l’Islam a una realitat contemporània, tot el contrari de les lectures patriarcals, que són les que continuen dominant i dictant les conductes. Amb el feminisme islàmic ens obrim per recuperar l’equilibri, amb un Alcorà que ens parla de la creació d’homes i dones a partir d’un únic principi, una única ànima, i on no es diferencia entre sexes. Es parla de la creació de la polaritat interior, amb una plena consciència entre els éssers humans. És per aquest motiu que el patriarcat implica la destrucció del missatge espiritual i és essencialment injust i excloent. El feminisme islàmic reivindica la igualtat universal, sense etiquetes, i forma part del moviment feminista global, amb un desig compartit de lluita contra la discriminació de gènere. Al mateix temps és social i històric, ha de contextualitzar-se i és la millor arma per a lluitar contra el patriarcat dins mateix de l’Islam.
Durant el segle XX al món àrab el feminisme han estat dominat per tres discursos: el nacionalisme, el reformisme musulmà i l’humanitarisme. La conferència tracta el feminisme islàmic des d’una perspectiva històrica.
El feminisme islàmic té un missatge clar d’igualtat, és global i no coneix fronteres. És una nova manera de pensar, que podem dir-ne transformació més que no pas reformisme. No es tracta de reformar el patriarcat sinó de transformar l’Islam, on les estructures més sòlides i monolítiques les aconsegueix portar a la superfície per a retornar a l’essència de l’Islam i no per a modificar-lo o tergiversar-lo. La reforma (com la que succeí dins del cristianisme) no és necessària en el cas de l’Islam, i el feminisme islàmic actua diferent depenent del lloc: ha de contextualitzar-se. Per exemple, a Occident, on cada vegada hi ha més conversos, és una manera de connectar a les musulmanes i no musulmanes mitjançant la lluita de gènere, a més d’ajudar a la integració de les minories musulmanes. Pel que fa al feminisme islàmic als països de majoria musulmana, aquest promou la democràcia i els drets humans, i té un efecte molt positiu.
Cal destacar que aquest discurs, que ara té aproximadament vint anys, cada vegada pren més força i està més present i amb més visibilitat. S’escampa fàcilment entre els més joves i té garanties de continuïtat.
D’altra banda una cosa preocupant és que s’utilitzi el feminisme islàmic d’una manera personal, com a plataforma política. Algunes islamistes entren al feminisme islàmic agafant només allò que els interessa i amb l’objectiu final de crear un estat islàmic. Aquestes dones utilitzen les plataformes, per exemple les que hi ha a Europa. És un nou fenomen, i hem d’estar alerta, perquè no és fàcil discernir moltes vegades entre els discursos del feminisme islàmic i l’islamisme feminista.
Les diferències bàsiques entre els dos serien les següents:
Pel feminisme islàmic, la igualtat entre homes i dones s’ha de reivindicar a partir d’una relectura de l’Alcorà, amb un discurs clar entre els drets i deures de cada ésser humà, i sense cap mediador entre la persona i Déu. Per tant, no s’admet l’obediència al marit, sinó que es reclama la mutualitat entre la parella. El gènere no entraria com a concepte sinó només com a fet biològic.
Aquest punt, el de la igualtat total (a la societat i a la família), és el que diferencia el feminisme islàmic del discurs islamista, que només reivindica una igualtat formal en l’esfera pública però no en l’àmbit privat: l’home continua sent l’autoritat a qui se li deu obediència. Així doncs, l’islamisme és contradictori, i reconeix la superioritat de l’home vers la dona; en conseqüència, va en contra del mateix Alcorà.
El feminisme islàmic no és un discurs basat en la fe, i es pot compartir les seves reivindicacions sense ser musulmà, ja que no entra en contradicció amb el feminisme secular. La multiplicitat enriqueix i ens beneficia, per exemple quan una dona condueix una pregària. Com més se’n parli i s’intercanviïn els coneixements i les experiències més profitós serà per a tothom.
La conferència se centra en la seva recerca al Paquistà sobre les lleis de divorci i l’aplicació del houdud. S’han de qüestionar aquestes lleis contemporànies que suposadament s’ha extret de l’Alcorà i els hadiths. El que han fet per establir els codis penals i de jurisprudència és senzillament retallar discriminantment el text diví pels seus propis interessos. El cas del houdud és un exemple evident, amb una llei totalment oposada als principis de l’Islam.
Cada país musulmà subscriu el concepte d’umma (comunitat de creients), però sí bé l’esperit de la umma no s’ha de perdre, hem d’entendre les diferències legals dins d’aquesta. Cada membre de la Conferència Islàmica té diferents codis de família, lleis, passaports… És per això que cal diferenciar la umma legal de la umma moral.
Al Paquistà, els escolars i clergues van anar gradualment creant les lleis sense basar-se en l’Alcorà d’una manera íntegra per després legalitzar-lo. Per exemple, quan una dona és violada, necessita quatre testimonis per a que confirmin el crim. D’on surt això? No ho hem llegit mai, a l’Alcorà. Si busquem les arrels veurem que tot comença en un hadith que no té res a veure amb una violació, però d’aquí n’extreuen els fragments que després utilitzen per a decorar les seves lleis criminals. Mentre que a l’Alcorà o als hadiths sovint es creen situacions o normes que serveixen per a protegir a la dona, cap llei actual recull aquest aspecte. Només serveix com a instrument de venjança i com a control social, i són unes pràctiques que han anat augmentant espectacularment des dels anys setanta. Si el 1979 hi havia 17 dones empresonades per adulteri, arribem a les 7.000 als anys noranta. Això se li ha de sumar el problema una vegada finalitzada la pena: qui acceptarà una dona acusada d’adulteri i empresonada durant 15 anys, encara que finalment se l’hagi reconegut innocent?
Estudiant milers de casos d’aquestes característiques durant els darrers 25 anys, les tendències que es contemplen són:
-S’utilitza per pares o germans com a venjança, per exemple si la filla no es vol casar amb l’home que se l’imposa.
-L’assassinat per honor. Mica en mica els jutges no accepten aquest motiu i el castiguen.
-Gran distància de coneixements entre els tribunals de primera instància i el superior. Això es veu molt clar quan s’apel·la, ja que gairebé sempre si s’arriba al tribunal superior el jutge considera a la dona innocent, mentre que els tribunals de primera instància acostumen a declarar-la culpable.
-No hi ha gairebé cap condemna per fals testimoni, amb milers de casos sense que s’hagin provat ni investigat.
Vint anys després de l’aplicació de la llei del divorci tot està igual. Els partits islamistes diuen que si el govern modifica la llei el derrocaran. Quan vaig entrar al ministeri per primera vegada, l’any 1999, vaig dir que la llei havia de modificar-se. Va haver-hi sis mesos de debat, i m’acusaven d’apostata. El resultat va ser que s’obrí una investigació, però el debat d’ara és fruit d’aquell primer pas. Per molt que parlem en nom de l’Islam i que els llegim l’Alcorà, ens diuen que “això es Occidental”. Imagineu si ho fas fora d’aquest context: no tindria cap legitimitat.
La multiplicitat d’interpretació i la manca de veus és també perillós: Si tots tenim autoritat, qui serà escoltat? El més vulnerable? Com fem que coexisteixi i desenvolupi una cultura de la tolerància i es respecti l’opinió de cadascú?
Existeix una diversitat d’opions sobre el divorci a la llei islàmica, i que es poden separar entre jurídiques i morals. Així que en primer lloc diferenciarem, dins de la jurisprudència, el fiqh clàssic dels debats actuals.
Cal ressaltar la importància del matrimoni, que s’arriba a considerar en molts casos la meitat de la religió. El talaq, la paraula per parlar de divorci, vol dir literalment “deixar lliure”. Segons els juristes és un dret unilateral, i el divorci només es reconeix en cas de necessitat. De fet, el talaq s’entén com la separació demanada pel marit; s’anomena hul si és la dona la que ho sol.licita i tafriq si els dos estan d’acord.
Pel fiqh clàssic, el talaq és revocable, i l’home pot tornar amb la dona sense haver-se de casar de nou, és a dir, només s’hauria separat. També pot ser irrevocable (menor o major), on la dona no es pot tornar a casar amb el marit a no ser que es separi del segon marit o sigui viuda del segon marit. El primer i el segon marit no es poden posar d’acord.
El divorci regular té un període d’espera on no es poden mantenir relacions sexuals, mentre que al divorci il·lícit sí es mantenen relacions durant els quatre mesos d’espera. Moralment no s’accepta, però el fiqh sí que ho fa.
Pel que fa als testimonis no hi ha unanimitat. Els shiis n’exigeixen dos, i les quatre escoles sunnites varien, així que depenent del país serà una cosa o una altra. Hi ha escoles que reconeixen el pronunciament del marit encara que aquest se’n desdigui, una pràctica on qui surt perjudicada és la dona. L’escola Hanafi accepta el divorci per error o coacció, mentre que els shiis només ho accepten per voluntat i amb dos testimonis.
Els fets que es poden al·legar per demanar el divorci són variats: per condicionaments externs, per delegació, si s’indica al contracte de matrimoni… Hi ha escoles més tolerant que altres, però no existeix cap obligació de complir el contracte.
Al hul (quan és la dona que sol·licita el divorci) s’estableix quina compensació ha de pagar al marit, i per tant molt sovint l’impediment econòmic és decisiu alhora de que no es dugui a terme el divorci.
Pel que fa al tafriq, pot ser causa de divorci un defecte físic o una malaltia. Depenent de l’escola jurídica, l’home pot ser castigat per maltractaments, però no per això hi ha divorci. La presència dels qui arbitren no està clara, i encara que la dona aconsegueixi separar-se per maltractament haurà de pagar una compensació. A l’Alcorà es reflecteix que el marit ha de mantenir a la dona mentre aquesta troba els recursos per pagar la compensació, però no existeix cap llei que ho contempli.
El contrast és evident entre la facilitat de l’home i l’impediment de la dona per a obtenir el divorci.
Actualment existeixen dues tendències, que restringeixen el talaq pel marit i s’amplia la possibilitat de divorci per la dona. Els reformadors del segle XIX volien que el talaq es supervisés pel jutge, cosa que no accepten els clergues. Així doncs, només als codis de família del Marroc i de Tunis es pot anar al jutjat i tan sols té vigència si el tribunal ho accepta.
Pel que fa a la compensació, els juristes tampoc hi estan d’acord. S’acostuma a veure com un afer privat, i molts volen que es faci només en una sola vegada i no mica en mica. Si ella és la causant no té compensació, i per això es basen en un hadith dubtós que ja va ser criticat en el mateix moment per Aisha.
Referent a la poligamia, si la dona no diu res i no queda reflectit al contracte s’accepta, tot i que també depèn de l’escola jurídica per la qual es regeix el país.
Per la dona és un combat clau que no es pot perdre. S’ha de recuperar la sharia com a camí, i l’Alcorà com a missatge alliberador.
La conferència tracta el tema de la planificació familiar (educació sexual, avortament, poligàmia…) al Senegal.
A la conferència del Caire de 1994 es vincula la reproducció al control. Això es veu molt clar en el cas del Senegal, on existeix una aliança entre conservadors musulmans i cristians per a preservar el cos de la dona dels valors “occidentals”. La reproducció es capital per a la societat, i per a les dones africanes en especial, però hem de recordar que cada any moren 500.000 dones durant l’embaràs o al part.
Des dels sectors conservadors, entenen el dret reproductiu com a immoral. Tot i que Senegal té un 93% de població que es considera musulmana, és un país laic. Amb la crisi econòmica es veu la identitat musulmana com una forma de resistència, però la veritat és que hi ha molta confusió i és necessari redefinir la fe, que ara monopolitzen els homes.
El codi de família es creà el 1972 i es considerà feminista, tot i la influència de les lleis islàmiques. Durant els anys 80 va augmentant l’islamisme polític, i té com a un dels seus objectius la dona i la reproducció.
En un principi els ulema rebutjaven la planificació familiar, titllant-la d’anti-islàmica. Nacions Unides finançà la formació dels ulema per a mostrar que l’Islam no està en contra de la planificació familiar, amb visites a Malàsia i Indonèsia. Gràcies a això, la planificació familiar al Senegal rep diners, i trobem serveis arreu del país. Malgrat tot, la pràctica és escassa: només un 12% utilitza anticonceptius, i la tradició és pro-natalista. Un dels avenços de la Conferència del Caire és que es reconegué la planificació com a assumpte individual i no de parella. Però a Senegal no es segueix aquest precepte i tota la publicitat està dirigida a les parelles casades. Això suposa un problema molt greu, ja que ignora el sector de població jove i sexualment actiu, i no frena la proliferació de la sida. A més, les dones que utilitzen el servei acostumen a demanar permís al marit (per demanar la píldora, etc.), així que continua existint una gran contradicció entre la legislació senegalesa i les pràctiques tradicionals.
Pel que fa a la poligàmia, el codi de família recull que es pot escollir entre monogàmia i poligàmia, però si no es diu en el moment de casar-se s’accepta automàticament la poligàmia. Com que normalment aquesta llei es desconeix, es creu que la poligàmia és l’única opció.
L’avortament es fa normalment de manera clandestina. A nivell terapèutic només s’admet si hi ha malformacions, i si la dona ho fa pel seu compte hi ha una pena de presó (de sis mesos a dos anys). L’escola Malikí prohibeix l’avortament, tot i que altres escoles el toleren depenent dels mesos de gestació del fetus. Com que Senegal és un país on les confraries religioses tenen molt de poder, sovint només compta allò que digui el líder de cada confraria, amb més poder de decisió que el propi Alcorà.
Malgrat aquesta tradició i les penes legals, els avortaments clandestins existeixen, especialment quan la dona ha estat víctima de violació, incest, casament forçat, etc. Amb tots els problemes que comporta: esterilitat, mort, infeccions… Gairebé no hi ha xifres oficials sobre aquest tipus d’avortament.
Per tant, l’estructura mèdica ha de responsabilitzar-se de l’avortament i ha de ser legal. És una lluita llarga i que troba moltes resistències, i personalment prefereixo solucions polítiques que religioses. Dono suport al feminisme islàmic, però l’acció ha de passar pel reconeixement dels Drets Humans com a via més ràpida. Tenen un caràcter universal i Senegal ha signat totes les convencions internacionals, així que pot ser més fàcil d’aplicar-los. Gràcies a aquestes resolucions les dones han pogut accedir a més drets.
El Feminisme islàmic encara està en el seu desenvolupament primer, i entra en la lluita més àmplia dels drets per a l’emancipació.
A l’Islam tot està en la lectura. L’Alcorà no és una llei. Així doncs, què és l’Alcorà i què ens diu avui? Si no parla de feminisme, de què parla? És evident que a l’Alcorà la justícia és un tema recorrent, cabdal. No l’hem d’entendre com un llibre de lleis o principis, sinó que recopila una sèrie de respostes a una sèrie de qüestions: és una guia. Com arribar-hi, o qui hi arriba, depèn molt de com s’utilitza.
Això doncs, abans de res hem d’estudiar el context històric. I després, ho hem d’aplicar a un nou context, tant geogràfic com temporal. El feminisme islàmic té aquesta capacitat de centrar-se en el text, i d’emprar-lo com a guia per a un nou context: el nostre.
Necessitem respostes musulmanes a tots els nostres problemes, així que amb el feminisme secular no arribarem suficientment a tots els aspectes. Per això és crucial el feminisme islàmic i el seu treball hermenèutic.
És un treball molt dur. A Sudàfrica, per exemple, els musulmans joves són més conservadors que els que lluitàvem contra l’apartheid. Com canviar-ho? No hi ha una solució immediata, sinó que es tracta de la interacció constant i ferma. S’ha de lluitar per la igualtat, a tots nivells. Com a musulmà crec que es pot lluitar contra la pobresa, per a l’accés a l’electricitat i l’aigua corrent… és a dir, problemes que ens afecten a tots. Parlem del “jihad de gènere”, però també hauríem de parlar de “jihad anti-apartheid”, “jihad-socioeconòmic”…
La conferencia es centra en l’experiència personal com a membre fundadora de la comunitat islàmica de Ciutat de Mèxic. Aquesta comunitat és molt heterogènia, mesclant generacions i, el que ja no és tan comú a Mèxic, diverses classes socials.
La comunitat comença el 1987, en primer lloc en un despatx que s’utilitzava com a agència de notícies independent, i que per la nit es convertia en mesquita. Després el despatx es situà al primer pis de l’edifici, per passar al garatge i temps després desaparèixer. La comunitat agafa doncs tot l’edifici, amb un centre educatiu, un espai per viure i la mesquita original.
Els conversos de països de majoria no musulmana es poden considerar culturalment verges, que abracen l’Islam pel seu contingut espiritual. Actualment la comunitat de Mèxic és la representant d’aquesta religió a tots els nivells (estatal, religiós…) i està formada per 1.500 persones. No existeix cap mena d’assetjament, i el seu ritme de creixement augmenta mica en mica. Es pot considerar com un oasis en relació al món islàmic.
La comunitat està d’acord en denunciar la visió patriarcal de l’Islam. S’ha de parlar del terme insan com a ésser no genèric, és a dir, persona. Així podem discernir entre l’Alcorà transcendent, amb el text històric que reflexa dimensions de l’ésser humà. La religió és la substància mateixa de la societat, i si es netegen les tradicions neixen les pseudo-religions. Voler prescindir de la religió es tan ingenu com tot el contrari (la religió contra tot i tothom). La veritat espiritual ha de ser corroborada i reviscuda per cada generació. D’aquí la crida al istihad durant tota la vida.
L’Islam necessita mecanismes de correcció i aplicació, i això es pot obtenir mitjançant la recuperació de la misericòrdia que està present en tota tradició sagrada. En aquest sentit totes estan en condicions semblants.
Si hi ha una tradició que reconeix aquesta validesa per a la inclusió és l’Islam. Per tant no podem deixar-lo en mans dels reaccionaris.
Un missatge esperançador en aquest moment d’aflorament passa per aquests punts:
- Tornar a recuperar el sentit que nodreix l’esperit islàmic: inclusió, llibertat, diversitat.
- Necessitat de convivència, sense proclamar-se l’única veu i raó.
- Obrir-se als múltiples i diferents.
- Crear espais de convivència amb el teixit alcorànic
- L’hermenèutica dona espai al individu.
- Necessitat d’esforços renovats.
- Estem vivint una nova era i, per tant, s’han de readaptar paradigmes i mites.
La diferència principal entre el feminisme islàmic i l’islamisme és que, mentre el primer lluita per la justícia igualitària, l’islamisme no accepta altres interpretacions. Les visions patriarcals no només pertanyen als homes. Mentre que el feminisme islàmic és tolerant, conviu amb la diversitat i accepta altres opinions i maneres de viure, l’islamisme veu Occident com el dimoni, poden condemnar altres musulmans i acostumen a crear grups polítics conservadors.
Al Sudan, el 20% de la població no és musulmana. La constitució garanteix els drets de tots els ciutadans, però es defineix com un estat islàmic, i és evident que els cristians no tenen drets polítics.
La posició de tres intel·lectuals sudanesos han tingut molta influència en el transcurs del feminisme d’aquestes tres darreres dècades.
-Hassan El Turabi parla de la confraria com a partit polític. Als anys 70 comença a parlar dels drets de les dones, tot i que d’una forma superficial, i considera les relacions extramatrimonials com anti-islàmiques. Tot i això, aposta per la igualtat entre gèneres.
-Elsadig Elmahdi considera que l’essència de l’Islam és la igualtat. Per tant, a la poligàmia o al divorci els jutges han de considerar la posició de la dona. Obre un espai.
-Mahmud Mohamed Taha crea una nova via. Per ell, l’Alcorà es pot dividir en dues parts: una dirigida a la gent de Medina i una amb un missatge universal. Tots els versicles sobre poligàmia, herència o aspectes mundans estaria dirigit a la població de Medina. Això facilità molt el discurs del feminisme islàmic al Sudan.
Entre els grups que han parlat dels drets de les dones, d’una manera o altra:
- Ansar El Sunna Elmahamadia, amb una tasca educativa per a les dones i treball intens a les mesquites, d’inspiració wahabbi i molt conservadora.
-Els republicans, creat per Mahmud Mohamed Taha, que va ser condemnat a mort a mitjans dels anys 80 pel govern. Des de fa dos anys es comença a debatre les seves propostes, ja que fins ara era impossible.
Tipologia d’activitats entorn al feminisme:
-Dins del camp acadèmic (recerca, investigació…)
-A la societat civil i les ONG (ajudant a les dones, per exemple amb la violència de gènere)
-Institucions i govern (reformant les lleis)
-Nivell individual (obrint espais per a ella mateixa…)
Als anys 90 l’estat diu aplicar la sharia a totes les lleis. Fins aquell moment només el codi de família pertanyia a l’àmbit de la sharia, mentre que la resta formava part del sistema legal britànic.
El feminisme es divideix en vàries parts. L’islamista només demana la igualtat en algunes coses, especialment a l’esfera pública, però mantenint la discriminació en l’àmbit privat. L’islàmic aposta per a una reinterpretació integral dels textos, i per això utilitza treballs d’hermenèutica realitzats a nivell internacional. Els republicans segueixen a Taha en la seva idea de dos missatges diferenciats dins de l’Alcorà. Després tenim el feminisme secular, on es demanen igualtat de drets per les dones dins de la societat sense entrar en el terreny de la religió.
L’Islam és amor, raonament i complementarietat. Per tant aquests principis fan que no pugui haver injustícia. L’amor no pot ser desigualtat. La dona pot il·luminar aspectes d’aquestes injustícies.
A Iran l’islamisme és la ideologia del poder i de l’estat, i és diferent al tradicionalisme conservador dels ulema. Aquests darrers, tot i voler influir en la vida pública, no fan funcionar el poder de l’estat. L’islamisme creu que els drets humans són incompatibles amb Déu, i la desigualtat entre homes i dones es justifica per les diferències biològiques. L’islamisme no és un fenomen premodern, i es veu com una resposta contemporània a tots els problemes que sorgeixen. A nivell econòmic, per exemple, és molt flexible i sí és compatible amb Occident i els valors neoliberals, mentre que amb les temàtiques de gènere continua inflexible. També són diferents als conservadors perquè han canviat el sistema cap a noves maneres de fer.
Les mobilitzacions de les dones dins d’aquesta ideologia és constant, sempre i quant es faci dins de l’àmbit públic, com a l’exèrcit (on la presència de les dones cada vegada és major). En canvi, a l’esfera privada continuen els rols patriarcals molt marcats, regits per les lleis familiars, i que tenen un gran paper en el control de la sexualitat (per exemple amb el vestit).
Els islamistes no només estan en contra d’Occident, sinó dins mateix de la societat d’Iran lluiten contra tothom que no segueixi la seva interpretació de l’Islam. Existeix un moviment variat format pels ulema moderns, nous intel.lectuals, reformistes, etc. que començà a forjar-se a finals del segle XIX amb Al-Afghani. El feminisme islàmic forma part d’aquest grup, on la majoria és de classe mitja i urbana i on domina la presència masculina. És un moviment que creu compatible la democràcia amb l’Islam, i que van començar per promoure l’educació de la dona, obrir les relacions entre sexes, argumentar que el vel no és una prescripció corànica, etc. Precisament per aquest motiu, han estat força reprimits i fins i tot han patit penes de presó. També podem trobar empresonats a tradicionalistes que han intentat separar l’església de l’estat o han criticat l’execució de detinguts polítics.
Entre els reformistes, van començar a aparèixer durant els anys 90 una sèrie d’escriptores musulmanes que havien pres part a la revolució islàmica de 1979. Quan la revolució va triomfar, va ser en part gràcies a aquestes dones, que sortien en massa als carrers. Un cop consolidat el nou poder, amb tota la corrupció, etc. se n’adonen d’aquesta distorsió. Si bé s’han aconseguit coses positives, com els serveis socials, els pobres continuen sense beneficiar-se’n i un nou grup d’elit, molt repressiu i corromput, continuà amb les polítiques dictatorials d’abans de la revolució. Aquestes dones van començar a ser més crítiques amb l’estat, i combinaren el missatge igualitari de l’Islam amb l’exigència de drets més relacionats fins llavors amb el feminisme secular.
La societat d’Iran està preparada per a un nou canvi.
Està clar que el paper del feminisme islàmic als països de majoria musulmana és legítim. Però no queda tan clar el paper del feminisme islàmic entre la immigració, en aquest cas a l’estat espanyol.
Una bona manera seria de donar suport i difondre tots els moviments dels països de majoria musulmana i els esforços que fan per a canviar les condicions de la dona. Uns estatuts que també s’apliquen aquí. Per tant és important influir en els canvis al Marroc, Algèria, etc. Sense oblidar les situacions que sorgeixen amb la immigració, com l’abandonament, la violència, la desprotecció total… Moltes vegades des d’aquí, o és té una visió paternalista i assimilacionista, o s’associa l’Islam a delinqüència. És en aquest sentit que Rifat Hasan ha obert espais de reflexió, dient que o l’Islam respon a les dones o les perdrà. No pot funcionar amb la dinàmica de la por a l’home.
El feminisme islàmic és una de les vies de lluita, però no estic segura de que sigui oportuna i que contribueixi a la lluita de les dones immigrants, ja que no té una “massa crítica” que faciliti una concepció comú, entesa per tothom. Hi ha moltes diferències entre un musulmà europeu i un argelí, ja que no existeix una autonomia en els països d’origen. Els únics que tenen pes en la immigració és l’islamisme polític, i hauríem d’obrir el debat sobre què és aquest islamisme polític.
No estic segura de que les dones “de base” acceptin l’Islam com a missatge igualitari, ja que no es qüestionen què és l’Islam, i funcionen més sobre una identitat de rebuig: són musulmanes perquè no són occidentals, a favor de la família, la maternitat. etc. No ho veuen com una submissió. El feminisme islàmic estarà entre els objectius de les dones immigrants quan aquest hagi nascut dins de la pròpia immigració.
El feminisme islàmic necessita una estratègia i ha d’interessar-se per la gent. S’han de buscar convergències amb el feminisme global, amb pactes concrets, assolint que allò personal és polític i viceversa. Les feministes espanyoles o europees no es preocupen de les dones immigrants excepte quan es parla del vel… Però hem d’organitzar pactes dins del feminisme global. Per a debatre has d’existir, i ha d’haver-hi un contacte directe més enllà de la mediació o la promoció d’associacions.
És un debat que s’imposarà, i si no volem que el radicalisme s’apropiï de l’Islam, hem de fer-lo global.
A França el debat sobre feminisme, Islam i laicitat sorgeix per tot arreu amb el tema del vel a l’escola de l’any 2004. El feminisme islàmic hi entra, però troba molts obstacles per part del feminisme francès. Es cristal·litza la por a l’Islam, amb l’obsessió per la seguretat, el xoc de civilitzacions, etc. Aquella llei estigmatitzava a les dones i les excloïa de l’espai públic, i continuava amb tota la lògica colonial i racista de la república francesa. Fins i tot hi havia divisió d’opinions a l’extrema esquerra. Es deien coses com que el feminisme és compatible amb totes les religions excepte amb l’Islam, confonent Islam i islamisme.
El col.lectiu Féministes pour l’égalité vol trobar un sentit al terme “feminista”, i en aquest sentit és una novetat dins del moviment feminista francès. És un col.lectiu implicat en totes les lluites, que creu que no hi ha contradicció entre portar el vel i lluitar per la igualtat. El vel no és el problema, i existeixen milers de raons per portar-lo (o per no portar-lo). Però resulta sempre més fàcil utilitzar el símbol del vel que parlar d’assumptes més importants.
El feminisme no és un invent occidental. Aquest debat és molt difícil de fer a França, i he de ressaltar la gran atenció, respecte i obertura de mires del públic d’aquest congrés.
Asra Nomani
“Drets sexuals”
El principal tabú dins de les societats musulmanes és el sexe:
S’associa sexe a pecat.
La dona com a causant de destrucció, i caos
S’utilitza a la dona com un mitjà per a mostrar la castedat i la religiositat de l’home.
Se la reprimeix.
Però la sexualitat hauria de veure’s com una cosa saludable, una part essencial de l’ésser humà. Per aquest motiu proposo alguns punts per a reivindicar els drets de la dona al llit:
-Tenir orgasmes. Aquest és un dret humà fonamental, i s’ha d’acabar amb la subordinació de les necessitats de la dona.
-Decidir sobre el propi cos.
-Prendre decisions independents al seu company, com per exemple negar-se a compartir-lo amb una segona dona.
-Poder escollir independentment un company, com per exemple un no musulmà o que no estiguin casats.
-Decidir independentment sobre l’anticoncepció i la planificació familiar.
-Protecció dels abusos físics i psíquics.
-Privacitat sexual (contra la idea del testimoni).
-Exempta de càstig si comet adulteri: separació de la llei moral i judicial.
-Exempta de càstig per homosexualitat.
-Educació sexual
A Indonèsia cada vegada està més present l’ús de la poligàmia. Resulta un problema per aquests motius:
- Subjugació i discriminació de la dona.
- Malentès (es veu com una actitud recomanada).
- És contrari a la sharia si suposa un patiment per a la dona.
- Està definit estrictament des de la posició de l’home.
- Degrada l’Islam.
Tot seguit s’assenyala què diu el profeta, l’Alcorà i els hadiths sobre la poligàmia. Muhammad no ho acceptà per la seva germana, i ell mateix és monògam durant 35 anys amb Khadija. De les dones amb les que es casa després, totes menys una (Aisha) són divorciades o viudes. Es deu més a una decisió política i té poc a veure amb les intencions actuals dels homes que desitgen la poligàmia.
Els hadiths parlen molt clarament de l’aplicació de la justícia per a tots, cosa que dificulta la poligàmia, tot i que no la prohibeix però sí la regula a un màxim de quatre dones.
L’Alcorà s’utilitza tot sovint per argumentar la poligàmia. Però com es pot veure, molts dels versicles que es citen estan fragmentats i descontextualitzats, i no responen a la veritat. Hem d’analitzar vers per vers i conèixer bé el context o a qui anava dirigit el consell i per quin motiu, sense poder-ho extrapolar-lo i fer-ne una llei. Precisament perquè és impossible ser just amb totes les dones d’un mateix matrimoni polígam, Déu no ho pot recomanar.
L’hermenèutica del feminisme islàmic deixa molt clar que no hi ha cap raó sexual a l’Alcorà per acceptar la poligàmia, sinó que es tracta de motius econòmics. S’ha de veure la poligàmia com un sacrifici que fa l’home i no com un plaer.
Nayereh Tohidi – Margot Badran – Shaheen Sardar Ali
Shaheen Sardar Ali:
L’home prefereix invisibilitzar la dona i continuar controlant les institucions a la diàspora. Per exemple no es deixa entrar a les dones a moltes mesquites. Hi ha molts problemes pel fet de no registrar a les dones, des de matrimonis forçats a l’accés a la sanitat.
Amb el problema del vel, s’identifica immediatament a la dona, mentre que l’home no és identificat com a musulmà. Per tan el vel posa en risc a la dona. És un assumpte d’identitat més que polític. Abans el vel no era cap manera d’islamitzar, no era distintiu. Europa limita el debat al vel sense parlar de serveis socials, la precarietat laboral, etc. i contribueix al augment de l’Islam polític. No vull criminalitzar allò polític, però sí que és cert que el ressorgiment de l’Islam a Europa és un acte polític.
El feminisme islàmic potser no és prou polític. La relativitat cultural no serveix: matar a una filla no és justificable i no es pot acceptar.
Margot Badran:
Per tenir un discurs no cal reclamar una identitat fixa. Cal una arqueologia personal, que respecti la pluralitat en una mateixa. La metàfora de construir ponts té un perill, i és que si bé serveix per enllaçar punts distants, també és un espai per on tothom hi passa… Volem un estat islàmic? Volem que el tinguin?
Pel que fa al vel, a Egipte es veu com un símbol polític associat a l’islamisme, i el seu augment és evident si ho comparem en fa uns anys. Mentre que als anys 40 desapareix entre la classe mitja, torna a reaparèixer a les universitats durant els anys 90. Això no vol dir que totes les dones que portin el vel estiguin polititzades, però sí és cert que hi ha una relació creixent.
Hem de parlar més de reconèixer que de reduir. S’han de reconèixer les dimensions polítiques.
Nayereh Tohidi:
El feminisme islàmic forma part d’aquest feminisme global, i hi comparteix molts dels valors. Ha de ser més pragmàtic i estratègic que no pas ideològic o estrictament religiós. Significa una resposta a molts canvis: patriarcat, fonamentalisme… Ha d’existir un procés de negociació amb la modernitat, i no hem de veure el món islàmic més religiós que les altres parts del món. Tampoc hem de caure amb la idea del xoc de civilitzacions: és un combat econòmic i no cultural o religiós. La ideologia no contradiu la fe… Per què els diaris i televisions que assisteixen al congrés es centren en mostrar les imatges de les dones amb vel? Cobrint-nos ens convertim en un objecte. El vel és pre-islàmic, i el mateix Ahmadineyad recomana no portar vel en països de majoria no musulmana.
Ha d’haver-hi lliure elecció i llibertat per a criticar. No tots els canvis són positius. Per exemple Bin Laden és un reformador, així que no totes les reformes busquen la pau o la igualtat…
Pel que fa a la terminologia, potser és millor parlar de musulmanes feministes que no de feminisme islàmic, però tot forma part del mateix.
