Espanya | Junta Islámica | Comissió Islàmica d’Espanya
Catalunya | ASC Sakina | Junta Islàmica Catalana
Iran | Unesco
Pakistà | Canadà
Catalunya-Irlanda | Universitat de Barcelona
Nigèria | Baobab for Women’s Human Rights
Mali | Femmes et Droits Humains
Estats Units | Muslim Wakeup! | Progressive Muslim Union of North America
Argèlia-Tinduf | Presidenta de la Unió de Dones saharauis
Catalunya | Universitat de Barcelona
Senegal | Catalunya
França | Universitat de Saint-Etienne
Estat Units | Ithaca College
Índia | EEUU
Malàsia | Sisters in Islam
Catalunya | Junta Islàmica Catalana
L’obertura del congrés va estar a càrrec de la Yaratullah Monturiol, membre de Junta Islàmica Catalana, amb la recitació de l’Alcorà. Tot seguit va presentar el marc del congrés, les qüestions a debatre i va comentar la pertinença de dur a terme aquest intercanvi malgrat una oposició de certs sectors musulmans. Evocava la necessitat de sentir la veu de les dones musulmanes, de ser lliures per expressar-se sense privacions. El dret de cada persona a viure la seva espiritualitat sense imposicions ni restriccions allunyades de l’esperit de l’Islam.
Després, va presentar als diferents representats de les administracions que van patrocinar el congrés i les entitats que hi van col?laborar. Van assisir a l’obertura la senyora Pilar Vallugera, regidora de Dona i Drets civils de l’Ajuntament de Barcelona. La senyora Rosa Maria Peris, directora general del Instituto de la Mujer, del Ministerio de Trabajo y asuntos sociales. El senyor José María Contreras, president de la Fundació Pluralismo y Convivencia. El senyor Mansur Escudero, secretari de la Comisión Islámica de España, i la senyora Monserrat Coll, directora general d’Afers Religiosos de la Generalitat de Catalunya.
Va començar el torn de paraules la senyora Pilar Vallugera comentant que des d’un primer moment van acollir amb entusiasme el projecte del congrés i des de l’Ajuntament de Barcelona es recolzen totes les accions en defensa de la dona ja que són molt necessàries pel bon desenvolupament de les societats.
Per la seva banda, la senyora Rosa Maria Peris va defensar la necessitat d’unir les lluites de tot tipus de feminisme, el feminisme en general amb el feminisme islàmic, ja que els objectius són bàsicament els mateixos, és a dir, millorar les condicions de totes les dones. En aquesta lluita les dones immigrants que arriben al notre país també han de formar part. No han de viure la seva religió com un impediment per assolir tots els seus drets.
Tot seguit, el senyor José María Contreras va insistir sobre el fet que vivim en societats multiculturals, en les que s’ha de defensar el pluralisme cultural, social i religiós com ja que només respectant a l’altre es pot viure en convivència en una mateixa societat.
El senyor Mansur Escudero, va exposar les dificultats a les quals ha de fer front el feminisme islàmic. Alguns musulmans identifiquen feminisme amb colonialisme i no entenen que feminisme i Islam puguin ser compatibles. Va recordar la feina pionera de Junta Islámica que des de fa més de vint anys està treballant a favor de la llibertat de consciència i de la llibertat d’expressió dels musulmans. Fa un any Junta Islámica va aprovar la primera fatwa en la que es declarava que aquells que defensen la violència i els atemtats estan fora de l’Islam. També va esmentar que el Profeta sempre havia mostrat una actitud de respecte envers les seves dones i que el patriarcat està absent de l’Alcorà i la Sunna (tradició del Profeta).
El torn de paraules va acabar amb la intervenció de la senyora Montserrat Coll, exposant les diferències entre el que diuen els Textos Sagrats i les adherències culturals sobre la dona. Va insistir sobre la necessitat de prendre mesures per protegir a les dones de les violacions dels drets des de les religions. Per això és fonamental la separació entre l’Estat i les religions. Des de les administracions es demana a les institucions religioses que respectin els drets humans. En realitat el que margina a la dona són les raons pseudoteològiques.
Espanya | Junta Islámica | Comissió Islàmica d’Espanya
En primer lloc i, seguint la fòrmula pròpia dels musulmans, invoco sobre aquesta reunió el nom d’Allah, el Déu Únic, el Compassiu, el Misericordiós. Demano benediccions i alabances sobre tots els Missatgers, Profetes, Guies i Mestres que han il•luminat a la humanitat amb el seu exemple i ensenyaments. I demano pau i benediccions sobre el profeta Muhammad, el Segell de la Profecia, sobre la seva família, companys i tots els que segueixen la seva guia.
Distingits participants i representants de les institucions, estimats amics i companys: assalamu alaeikum, que la pau sigui sobre tots vosaltres.
En primer lloc vull expressar la meva gratitud als organitzadors d’aquest primer Congrés Internacional de Feminisme Islàmic, la Junta Islàmica Catalana i, especialment, als meus estimats companys i germans Yaratullah Monturiol i Abdennur Prado, per honrar-me amb la seva invitació a compartir aquest fòrum, junt a tan destacades i admirades participants en la lluita pels drets de la dona.
Hem de saludar la valentia de la Junta Islàmica Catalana, no tan sols per convocar i realitzar aquest Congrés -sens dubte un fet històric-, sinó pel que representa com a trajectòria seguida per Junta Islámica en els darrers vint anys, tractant de situar el pensament i pràctica islàmics en la Modernitat, contextualizant el missatge alcorànic als temps en que vivim, defensant com a intrínsecs a la doctrina islàmica conceptes como el de llibertat de consciència i expressió, reivindicant la plena compatibilitat entre Islam i democràcia, condemnant sense paliatius la utilització, en el nom de l’Islam, de la violència contra civils o propietats.
Hem d’admetre que parlar de feminisme dins de la comunitat musulmana pot ésser quelcom de compromés. I això és degut a que pot ser malinterpretat per alguns musulmans, pels quals el terme “feminisme” es troba associat al colonialisme, una de las pitjors xacres que ha patit el món en els darrers dos segles, i que continua en els nostres dies de formes diferents, algunes més subtils, altres evidents.
Avui dia, l’associació entre colonialisme i feminisme representa un dels pitjors obstacles pel desenvolupament d’un vertader projecte feminista en el món islàmic, ja que sota l’excusa d’una suposada alliberació de la dona es pot amagar tota una estratègia de subversió del mode de vida islàmic. Per això, és imprescindible reivindicar i explicar la singularitat del feminisme islàmic respecte al feminisme occidental.
L’arrel comuna no és altra que la recerca de la justícia, de la consecució de societats més justes i igualitàries, on ningú es vegi discriminat a l’hora de realitzar el seu projecte de vida i desenvolupar les seves capacitats.
Aquesta recerca de l’harmonia implica una lluita espiritual, una forma superior de yihad, -terme tan injuriat i malinterpretat darrerament- que excedeix el marc d’allò estrictament social. D’aquí que els implicats en el desenvolupament del feminisme islàmic invoquin com a font d’inspiració els textos de referència ineludibles per a tot musulmà i musulmana: el sagrat Alcorà i les tradicions del Profeta.
A aquells que califiquen l’Islam com una religió masclista, els sorprendrà saber que el Profeta Muhammad, (la Pau i benediccions sobre ell) escombrava la seva casa, adobava la seva roba, cuinava i feia totes les feines domèstiques. Cap de les dones amb les que va estar casat va ser la seva esclava o la seva serventa.
Les dones, en l’època del Profeta, gaudien d’un protagonisme extraordinari. Entraven i sortien lliurement de les seves cases. Anaven sense impediments a les mesquites a qualsevol hora del dia o de la nit. Tenien reunions femenines en les que es decidien assumptes importants. Participaven en les assemblees. Opinaven i, de vegades, imposaven les seves opinions. Rebien educació, fins i tot personalment del Profeta, amb qui, d’altra banda, tenien un tracte propi entre iguals. Van combatre en primera filera i van dirigir exèrcits. Van haver dones juristes, mestres, comerciants. La primera esposa del Profeta, Khadija, era una dona que dirigia el seu negoci, i durant un temps el Profeta va ser tan sols el seu empleat. Quan es varen casar, ella va conservar el seu capital i la direcció dels seus assumptes.
No hi ha en tot això res que justifiqui la transformació de l’Islam en una religió patriarcal. Ni la idea de la superioritat de l’home sobre la dona, ni la idolatria que representa una concepció de la divinitat com un ésser masculí.
No hi ha res en l’Alcorà o l’exemple del Profeta que justifiqui una concepció patriarcal o masclista de l’Islam.
Permeteu-me acabar aquesta intervenció evocant el record d’una persona per la que aquest dia, aquesta trobada que estem visquent, hagués estat l’expressió d’un dels seus anhels més profunds.
Em refereixo a la Sabora Uribe, la nostra estimada germana, companya, esposa, de la qual la presència física ens va ser arrebassada avui fa justament set anys, però sempre present en esperit en els nostres cors. Tinc la certesa que el seu record ens acompanyarà durant aquestes jornades, i que el testimoni de la seva forma d’estar en el món, la seva entrega a la vida i als altres, la seva sinceritat, lleialtat, modèstia i saviesa, seran una inestimable referència per tots els que ens sentim compromesos en aconseguir una societat més justa, més solidària, més espiritual.
Que Allah il•lumini les nostres consciències, ompli d’amor els nostres cors, inspiri les nostres paraules i guiï els nostres actes per a que aquest congrés sigui tot un èxit.
Catalunya | ASC Sakina | Junta Islàmica Catalana
No hi ha ningú que pugui explicar millor que Valentine Moghadam l’emergència del feminisme islàmic. Com a directora de la Secció per a la Igualtat de Gènere i Desenvolupament de la UNESCO, ella enfocarà el tema des d’un punt de vista universalista, amb el referent als drets humans com a fons. Drets humans i sexuals, drets de les minories, dret a la pròpia imatge, a professar les pròpies conviccions, a la llibertat d’expressió i de consciència. Aquests són alguns dels drets que el feminisme islàmic reivindica. La recuperació d’uns drets usurpats a les dones musulmanes per una interpretació patriarcal i totalitària de l’islam.
Una vegada situat el feminisme islàmic com una part del feminisme global, haurem d’escoltar allò que les feministes de l’islam han de dir, quins en són els arguments i les expectatives, quina mena de col•laboració es pot establir d’acord amb objectius compartits. Aquest és l’objectiu del congrés que avui inaugurem. Es tracta d’establir un diàleg per dissenyar estratègies comunes, des del respecte envers l’altre, a partir de la confiança en la capacitat de les dones de transformar les seves realitats des de dins.
Des d’aquesta perspectiva, es comprèn la necessitat d’“obrir el feminisme”. Es tracta de trencar amb una jerarquia de feminismes que dificulta l’acció conjunta entre dones de diferents realitats. Acceptar l’emergència del feminisme islàmic ens remet al reconeixement d’una realitat plural i a posar aquesta realitat en primer pla, a concedir-li tota la seva importància. El feminisme no és un moviment monolític, sinó una sèrie de propostes que tendeixen a la consecució de la igualtat de gènere, que s’arrela a la història concreta de les dones i adopta diferents expressions segons les circumstàncies.
La clau rau en el fet de comprendre que l’adjectiu islàmic no implica una reducció de l’exigència bàsica de la igualtat de gènere en el seu sentit més universal.
Què és el feminisme islàmic? De totes les definicions que en conec, una de les més completes és la de Valentine Moghadam: “El feminisme islàmic és un moviment reformista centrat en el Qur’an, realitzat per dones musulmanes dotades del coneixement lingüístic i teòric necessari per desafiar les interpretacions patriarcals i oferir lectures alternatives per assolir la millora de la situació de les dones, alhora que com a refutació dels estereotips occidentals i de la [pretesa] ortodòxia islamista.”
Aquesta definició coincideix, en general, amb l’aportada per Margot Badran: “Un discurs i una pràctica feminista articulada dins d’un paradigma islàmic. El feminisme islàmic, que deriva la seva comprensió i mandat del Qur’an, persegueix drets i justícia per a les dones i per als homes, en la totalitat de la seva existència.”
Vista des de fora, aquesta insistència a “salvar en el Qur’an” pot semblar desconcertant. Això no obstant, és una constant en els moviments als quals fem referència. Això significa, ni més ni menys, que existeix la convicció que el Qur’an no justifica el patriarcat. Les lectures patriarcals del Qur’an més aviat han donat com a resultat l’estructura patriarcal de la majoria de les societats musulmanes. Des d’aquest convenciment, es fa necessari un procés de deconstrucció, una hermenèutica en clau feminista, mitjançant la qual es pugui recuperar el missatge del Qur’an, la seva crida a la construcció d’una societat igualitària.
En això rau, sens dubte, la particularitat de la nostra vinculació amb el feminisme com a homes i dones que es declaren musulmans, que reconeixen voluntàriament la seva submissió al Creador dels cels i de la Terra, al fet que som criatures dependents i acabables, que tot depèn de la Voluntat d’Al-lâh, una misericòrdia creadora que tot ho recorre. El nostre punt de vista no és sociològic, sinó el de creients, practicants d’una tradició revelada per als quals el feminisme islàmic constitueix, en primer lloc, una acció i implica una esperança. Aquesta esperança consisteix en el fet que puguem viure la nostra fe plenament, amb harmonia i equitat. Cal superar situacions d’opressió en què viuen embolicades moltes dones musulmanes. Com acció, el feminisme islàmic es basa en un reconeixement. Reconèixer la injustícia estructural de la majoria de les societats musulmanes ens condueix, inevitablement, a veure’ns enfrontats a aquelles estructures (legals, ideològiques, mentals) sobre les quals se sustenta aquesta opressió.
Molt especialment, el feminisme islàmic s’oposa a la implantació d’una codificació de la xaria o llei islàmica que es remunta al segle X i que es pretén imposar com si fos una veritat inamovible, a la qual tots els musulmans devem obediència i que a la pràctica no significa sinó càstigs corporals, justificació de la violència domèstica contra les dones, codis de vestimenta que coarten la llibertat, codis de família fortament masclistes i discriminatoris que restringeixen el dret de les dones al divorci, a l’herència o a exercir determinades professions. Tot un sistema de pensament que pretén relegar les dones a un segon pla, eliminar-les de l’espai públic, dels centres de saber i de decisió, de totes aquelles tasques a través de les quals les dones musulmanes podrien desenvolupar la seva pròpia creativitat, en una paraula: alliberar-se d’unes estructures de poder creades per subjugar-les. Des del feminisme islàmic es denuncia que aquesta pretesa llei islàmica no és la ‘llei de Déu’, com afirmen els seus promotors, sinó una creació humana (massa humana, com diria Nietzsche) codificada fa massa segles, en el context de societats on la dona era considerada una propietat de l’home i a les quals el discurs religiós estava en mans dels homes.
Iran | Unesco
Agraeixo a la Junta Islàmica Catalana per haver-me convidat a participar en el Congrés de Feminisme Islàmic. Espero que aquest congrés ajudi a crear una red nacional i transnacional de feminisme.
Sóc sociòloga de formació i treballo com a responsable de la secció d’igualtat de gènere de la Unesco.La meva intervenció es centrarà en el feminisme islàmic des d’un punt de vista científico-social. Les seves bases són les que estan exposades en la plataforma de Beijing: drets humans, culturals i socials.
Vaig nèixer a Iran i vaig seguir aquests moviments en diferents països de majoria musulmana. He estudiat el feminisme islàmic a través d’una reinterpretació de l’Islam per recuperar un paper igualitari de les dones.
Hi ha feminisme a molts països. És un fenomen global, és un discurs transnacional que pot convertir-se en un moviment global. També va dirigit a diferents classes socials de dones musulmanes. L’evidència de la diversitat d’aquesta situació és la mateixa presència de participants de diferents països en el congrés.
A Iran hi ha vàries revistes que treballen per la igualtat de gènere. Totes són feministes musulmanes. Això mostra la diversitat quant a les seves procedències, les formes de vestir. Són dones urbanes, amb un nivell intel•lectual, que treballen per donar-li una legitimitat teològica a aquestes reivindicacions. En Mahmud Taha, en Hassan Hanafi, en Mohammed Arkoun i tants altres formen part d’aquests pensadors que s’anomenen reformistes.
A Iran va haver-hi un debat respecte als mèrits i les implicacions del feminisme islàmic. Encara que no sóc una feminista islàmica, concretament parlant, voldria centrar-me en aquest debat.
El feminisme islàmic: les seves expectatives i preocupacions
Podem trobar dues tendències:
1. Els que han explorat les possibilitats del feminisme islàmic dins de l’Islam: Nayereh Tohidi, Ziba Mir-Hosseini… És un grup que recolza el feminisme islàmic.
2. I els que estan en contra de la possibilitat de que dins d’un marc islàmic es puguin definir com a feministes. És un grup compromès que pensa que mentre a Iran hi hagi l’estructura islàmica actual no podran haver-hi millores. En aquest grup destaquen la Haideh Moghissi i el Hammed Shahidian.
Una dècada després de la revolució iraní, des de la República Islàmica d’Iran va haver-hi molta hostilitat contra els emigrants. Hi havia una breixa ideològica entre els que van marxar a l’estranger i els que havien participat des de dins. Els que van marxar eren bastant seculars. Van patir tortures, execucions en nom de Déu contra els “enemics de l’Islam”. Es va introduïr un codi familiar molt restrictiu i hi havia molta represió.
El debat sobre el feminisme islàmic va començar als anys noranta. La mort d’en Khomeini va suavitzar la situació a Iran. Es van crear dos nous diaris per a dones. A més, els expatriats van poder viatjar a Iran i fer entrevistes, estudis, recerques sobre el terreny.
L’any 1992 es va obrir l’Oficina d’Afers Femenins, van treballar amb experts en desenvolupament. Tenien conexions amb una red de voluntaris, treballaven amb els pobres i també treballaven per millorar les condicions de moltes dones a Iran. Segons aquestes dones compromeses, es tractava d’un treball pràctic i després es van conèixer com a feministes. Denunciaven que s’havia devaluat l’estatut de les mares, el problema de la custòdia dels fills, el control sobre els seus propis cossos…
El 1994 l’Oficina va fer una crida a l’ijtihad (esforç d’interpretació) per millorar els seus drets. Un exemple de la consecució d’aquest esforç va ser la llei que es va aprovar al parlament per la retribució del treball domèstic.
Un altre exemple va ser la preocupació sobre la facilitat dels homes per divorciar-se (el repudi sense cap motiu). Va haver-hi una protesta per part de les dones amb un discurs islàmic: havien de ser retribuïdes pel seu treball domèstic perquè l’Islam està en contra de l’explotació, també havia d’haver-hi una retribució en cas de divorci. L’any 1992 es va acceptar la separació dels bens en la propietat. Així augmentava el cost dels divorcis pels homes. Aquesta mesura no tenia cap implicació econòmica pel govern.
Farzaneh i Zanan són dos diaris que reflectien les noves tendències. Van haver-hi uns debats molt intensos. Afsaneh Najmabadi va explicar en una xerrada que el feminisme islàmic “és un moviment de reforma per obrir un diàleg entre feministes islàmiques i seculars” (Farzaneh 1992). El 1994 aquests diaris representaven la veu principal de l’estatus de les dones. Estaven obertes al feminisme occidental. Volien treballar amb les feministes seculars amb les quals s’havia obert una breixa durant els anys vuitanta. Es tractava d’un espai comú per a la millora de les situacions de les dones. Hi va participar la Ziba Mir-Hosseini, Najmabadi…
Sobre el problema del divorci en el codi de la família, la Constitució havia promès salvaguardar la família. Però la xaria donava privilegis als homes: repudi sense cap raó, la poligàmia… Per això les dones es van sentir defraudades, perquè no es va acomplir el que els havien promès en la Revolució. Es va convertir en un feminisme cautelós. Aquestes feministes podien negociar els papers de gènere per trobar una millora de les situacions de les dones.
Vaig participar en la redacció dels informes sobre la situació de les dones a Iran, però em van obligar a canviar el que escribia per insistir en les noves formulacions per tenir més privilegis.
Les seculars s’haurien de diferenciar de les islàmiques amb les que insistien en una visió més fanàtica. Segons una advocada iraní que treballa als Estats Units, ha de ser un component més global del canvi social. La Haideh Moghissi va criticar a les expatriades perque aquesta fascinació pel feminisme islàmic era una apologia del govern iraní. Va dir sobre els informes que van canviar l’atenció de les condicions de vida de les dones a Iran. L’entusiasme per un feminisme islàmic entre les iranís que vivien fora d’Iran no mostrava els problemes de represió que exitien a Iran. Va basar la seva argumentació en que les feministes islàmiques a Iran intenten adoptar una actitut perque acceptin el seu discurs. Shahrzad Mojab també pensa que aquests nous diaris estan limitats i que no hi ha un canvi democràtic real. Creu que s’ha d’insistir en sortir del marc de l’Islam.
Així doncs, hi ha un debat molt acalorat entre els dos grups. Fins ara era un debat entre les seculars i les religioses. Però en realitat s’ajunten tres debats: fonamentalisme islàmic, la República Islàmica: el seu regímen i la definició del feminisme al món.
Quina és la relació entre el feminisme islàmic i l’islamisme a Iran? I entre el feminisme islàmic i el feminisme global? Jo no estic ni en un grup ni en un altre. En realitat estic al mig o en un tercer camp.
Feminisme islàmic i l’islamisme a Iran
La reacció per part de les dones que estaven decepcionades amb les promeses de la revolució rebutjaven el projecte fonamentalista i pensaven que era perillós. Després, un cop que van veure el que va passar amb la revolució, van canviar la seva postura. Tanmateix no estaven dins d’un moviment global. Es van formar fora d’un moviment fonamentalista. Però a Iran van començar amb el fonamentalisme islàmic i després es van oposar.
Actualment, el fonamentalisme ha perdut tots els seus recursos, hi ha un sentiment de desil•lusió. Es busquen alternatives sense posar en dubte els seus drets humans. Shirin Ebadi parla de drets humans internacionals: “dret de lluitar contra la discriminació de les lectures patriarcals però no contra l’Islam”. Intenta recuperar un Islam emancipatori i no un Islam que advoqui per la desigualtat.
Aquesta discriminació en els països islàmics no pot seguir endavant. Ja hi ha estudiosos com en Abdul Karim Soroush que han començat a proposar una formulació alternativa, una reforma.
La relació entre el feminisme islàmic i el moviment reformista actual
Hem de situar el moviment reformista actual des del anys noranta fins ara. Les dones diuen que els reformistes no s’han ocupat de les seves reivindicacions encara que són vistes com a part de la reforma. Aquest moviment ha fracasat en les darreres eleccions a la República Islàmica d’Iran. Encara que hi ha persones que estan a favor de la reforma de l’Islam, ja veurem si a partir d’ara seran tan visibles com ho van ser amb en Khatami.
Feminisme islàmic i el feminisme global
La relació entre el feminisme islàmic i el feminisme global està evolucionant. En Khaxemí és membre del parlament i pensa que és necessari defensar els drets de les dones i la igualtat. Al parlament hi ha un consens sobre la necessitat de dur a terme una reforma de la família.
Cal destacar que els moviments de dones ja no es pot aturar. A Iran es pot parlar de la necessitat de controlar el seu propi cos però no es pot parlar de l’avortament. Aquest és un exemple del discurs feminista a Iran que indica la incompatibilitat amb el consens de Beijing segons el qual és legítim tenir els seus drets.
Malgrat la manca d’organitzacions feministes independents, ja que no és un país democràtic, les feministes islàmiques i les seculars intercanvien idees a través dels mitjans de comunicació, com es pot veure amb els diaris Farzaneh i Zanan. Ens trobem, doncs, amb debats entre creients i no creients, entre dones de fora i dones que estan a Iran. Això no era possible als anys noranta. A Iran és un moviment més inclusiu i afora són més inclusives del que ho eren abans. Aquesta nova postura contribueix a les reformes legals a Iran.
El punt que separa a les feministes islàmiques i a les seculars és la separació entre la religió i la política. Les seculars pensen que és un punt fonamental. Ho estan dient des dels anys noranta. Malgrat que aquesta discusió no es pot donar adins d’Iran, sí es dona amb els intel•lectuals, com en Soroush. Per això no pot viure allà. Molts d’aquests intel•lectuals estan en arrest domicilari. A Iran, els intel•lectuals cada cop estan més a favor d’aquesta separació entre la religió i la política, estan a favor de la democratització. Utilitzen un marc teològic de l’Islam que reivindica una separació entre el din i el dolat. Però les feministes musulmanes encara no ho accepten. Jo crec que és necessari per l’expansió dels drets civils, polítics i econòmics.
El feminisme islàmic sembla una contradicció, un oxímoron… però jo crec que no: és una part important del feminisme global molt necessari per la reforma a Iran. Una part del feminisme global es va cristalitzar a Beijing. No pot centrar-se en un marc ideològic i geogràfic concret. El feminisme islàmic és una part del feminisme global. Actualment el feminisme global està més diversificat i és més inclusiu. No és una llista d’ideologies determinades. És una lluita de molts moviments, és una lluita global, hi ha dificultats comunes. Sempre s’ha atacat el feminisme ja que la seva política feminista està condicionada pel seu context polític, aleshores ha de ser entès com un més entre d’altres, una part de la tradició feminista. Però això no vol dir que el feminisme islàmic sigui l’únic punt per solucionar els problemes de les dones a Iran. Hi ha problemes generals com la manca de treball, l’allotjament, les drogues… Una lectura més feminista no arreglarà aquests problemes. En comptes de centrar-se en recuperar la religió, ja que aquest pot ser un punt que les separi de les intel•lectuals seculars, s’han de centrar en els problemes de la classe obrera. La primera prioritat de les dones a Iran és accedir al treball, només treballen el 12%. Les feministes iranís han d’entendre que en el seu treball també és important parlar sobre les discriminacions en els seus drets socials i civils, el seu discurs també ha d’arribar a les classes pobres.
El feminisme islàmic podria arribar a ser un moviment global si pot travessar les fronteres però també les classes socials. A Iran hi ha un patriarcat que estableix la legitimitat d’aquesta situació desigual. Interpreten el yihad com una transcripció patriarcal de l’Alcorà. Amb la reforma es podria trencar aquestes forces opressores. Hem de recolzar el feminisme islàmic per viure en unes societats més justes. Cal tenir en compte que la reforma islàmica és tan important com la cristiana, però una de les diferències que hi ha és el tracte al gènere. En la reforma cristiana gairebé només eren homes. En canvi, les que estan jugant un paper important en la modernització de l’Islam són les dones intel•lectuals. Les qüestions fonamentals sobre els seus drets pot contribuir a crear una societat dinàmica, moderna i igualitària.
Pakistà | Canadà
La situació dels musulmans a Canadà
A finals del segle XIX van començar a arribar musulmans a Canadà. Van ser les dones les que van reivindicar la primera mesquita. Actualment hi ha 800.000 musulmans, dels quals el 82% viu a Ontàrio. L’origen de les dones musulmanes és molt divers, venen de molts països diferents. Canadà és un país que defensa el multiculturalisme: tenim moltes mesquites i no hi ha cap mena de control per part de l’Estat.
Al 1991 es va començar a parlar d’instaurar els tribunals islàmics a Ontàrio. Cal dir que en cas de litigi, les dues parts havien d’estar d’acord. Els avantatges eren que eren més ràpids i menys cars que els tribunals civils. Però aquests tribunals islàmics mai podien contradir la llei de Canadà (per exemple sobre la poligàmia). Al final, es van desestimar per protegir a algunes dones. La reacció s’entén perquè hi ha qüestions que estan en contra de les dones (herència, divorci, custòdia dels fills). Va ser un tema que va suscitar una gran polèmica i es van enfrontar dos bàndols molt extrems.
El govern d’Ontàrio va demanar a la jutge Boyd que fes un informe i aquesta va recomenar que hi haguessin tribunals islàmics. Però moltes musulmanes van estar en contra. Aleshores es va decidir cancel•lar l’arbitratge religiós de tot tipus. Les comunitats que abans tenien aquests tribunals reclamen que es tornin a obrir.
Jo recolzo al primer ministre perque els musulmans no estaven preparats en aquell moment, però també recolzo la xaria. No teníem una comprensió del que era la xaria. En realitat no ha d’estar congelada en el temps. Si el sistema de lleis és arcaic es déu a la interpretació dels homes. La religió pot dividir però també pot ser una solució.
La xaria pot funcionar amb lleis occidentals però cal que les dones coneguin els seus drets. L’associació d’advocats Karamah treballa en aquest sentit per defensar els drets de les dones. Al Marroc i a Tunis, els canvis estan recolzats per les dones. Però en molts països islàmics hi ha temes tabú que s’haurien d’abordar (dirigents religioses, educació, homofòbia). Alguns musulmans no estan d’acord amb el meu discurs i per això han decretat una fatwa contra mi.
Al final, aquesta polèmica es va convertir en una lluita idelògica. Malauradament no es van escoltar totes les veus possibles. Unes eren molt progressites i altres molt conservadores. El Canadian Council Of Muslim Women (CCMW) va presionar en contra d’aquests tribunals. Les que estaven en contra de la xaria estaven molt condicionades per la seva experiència perquè a Iran hi ha molts problemes de discriminació.
Quan parlem dels drets de les dones hem de tenir en compte la seva religió, la seva cultura. En aquest debat sobre els tribunals islàmics algú parlava per elles fora de la seva religió. Els que estaven a favor de la campanya contra la xaria són musulmans seculars. La pedra angular és l’ijtihad (esforç d’interpretació) i fins ara s’havia fet una mala interpretació. De fet, si hom no segueix la xaria està en contra de l’Islam. Aleshores van arribar a dir que aquells musulmans que estaven en contra eren apòstates. Per la seva banda, els altres pensaven que els que els acusaven eren uns fonamentalistes. Es va passar d’un debat sobre els tribunals islàmics a un debat sobre l’Islam.
Els mitjans de comunicació es van interposar i van donar una imatge molt negativa. Presentaven a les musulmanes com a dones sotmesas i sense veu. La xaria es va convertir en sinònim de terrorisme. Malauradament només es va sentir l’aspecte negatiu. Només va sortir l’aspecte sensacionalista.
Por tot això estic a favor d’aplicar la xaria en la comunitat islàmica d’Ontàrio ja que era una oportunitat per tenir unes lleis més igualitàries recolzades per activistes feministes. Ara es seguirà aplicant però de forma il•legal. El que és important és que les dones coneguin els seus drets.
Catalunya-Irlanda | Universitat de Barcelona
M’agradaria començar plantejant les següents preguntes: quins impediments hi ha per crear una interacció entre els diferents feminismes? Quins elements provoquen el rebuig?
Hem de reforçar la noció de pluralitat en els feminismes. Penso que s’ha d’insistir en la diversitat. La crítica constant que han desenvolupat els països en vies de desenvolupament té a veure amb el cànon de dones blanques occidentals. Les occidentals tenen una visió de les no occidentals des d’una perspectiva homogeneitzadora perquè dóna una visió única i esquemàtica. Les crítiques d’aquest arquetip també tenen repercusions negatives ja que ha fomentat la imposició d’uns valors occidentals que dificulten la comprensió mútua. La Leila Ahmed ja comentava la capacitat per part de les pròpies dones d’avançar sense abandonar les seves cultures. L’Ahmed diu que des d’Occident les dones van lluitar però en aquesta lluita mai s’ha plantejat el fet d’abandonar la cultura occidental.
A la dona musulmana no se la veu com a individu sinó com a portadora d’una cultura. És una visió que nega l’existència de moviments socials d’arreu del món. És una visió orientalista, que evoca lo exòtic. Els estereotips estan en procés de deconstrucció. És necessari escoltar l’altre i apprendre de l’altre. Però també el feminisme occidental és divers. A Europa hi ha diferències entre el nord i el sud. Hi ha maneres d’entendre el feminisme que no sempre s’han escoltat, per exemple a les dones de la Mediterrània a Brusel•les.
Cal tenir en compte la necessitat del context. Des de Barcelona, l’estat espanyol, tenim una dificultat en sentir-nos còmodes amb els plantejaments del cas de Canadà o amb la taula del feminisme islàmic. El que va marcar aquí va ser el context de la lluita contra la dictadura franquista en la què un dels elements fonamentals era el nacional-catolicisme, un discurs de les dones amb legitimació religiosa.
Hi ha un fort desenvolupament des de la perspectiva de les dones catalanes i espanyoles amb un discurs molt laic associat a la noció de ciutadania dels drets. Però per altres països que no han passat per aquest context no poden tenir els mateixos referents i això suposa una dificultat afegida. Cal doncs defensar el coneixement de l’altre des de la perspectiva del respecte i és necessari reconèixer les discrepàncies. Aquesta visió homogeneitzadora del feminisme dificulta que hi hagi un ventall més ampli per establir el diàleg. Del coneixement hem de passar al reconeixement. Des de la Universitat de Barcelona s’està treballant amb la idea dels intersticis, llocs de contacte i de diàleg. Són realitats híbrides i plurals. En aquest espai simbòlic dels intersticis ningú té la norma; s’ha de construis en comú.
Resum de la intervenció de Lídia Puigvert
Catalunya | Universitat de Barcelona
És necessari trobar espais per conversar, trobar vies per aportar solucions als problemes comuns. El plantejament del feminisme ideològic trenca amb l’hivernacle acadèmic. Parlem de teories socio-patològiques. El diàleg és imprescindible perque els conflictes socials tinguin solucions. El diàleg interreligiós és una via de superació de realitats que fins ara no tenien cabuda. És important que ningú parli en nom dels altres. S’ha de donar veu a tothom. També s’ha de tenir en compte a les dones del terreny. Cal incorporar totes les veus.
L’escola s’ha d’obrir a la presència de diverses cultures. No es pot continuar transmetent una educació etnocèntrica i europeista. S’han d’obrir els espais i buscar solucions per evitar els estereotips.
Feminisme ha de ser igual a igualtat de les diferències. Els estereotips sobre la dona feminista també s’han de trencar. Cal combatre una visió primària homogeneitzadora. Al llarg de la història del feminisme, les lluites comunes deixaven de ser importants i es lluitava per les diferències. No es trobaven vies comunes perque no calien. Era un discurs que defensava que s’havia de ser diferents. Qualsevol dona té el mateix dret a viure diferent.
Moltes vegades es pensa que les tradicions s’oposen a la modernitat. Actualment moltes teories superen aquesta oposició. Abans es pensava d’una dona que o era feminista o era coqueta, o era intel?lectual o era mestresa de casa. Però s’han de superar les contradiccions. Que una dona sigui mestresa de casa no vol dir que no sigui autònoma.
Una crítica que vull fer als debats feministes és que actualment ja no silenciem les veus d’altres dones però relativitzem les vides de les persones. Considerem que som nosaltres les que hem de dir per on s’ha d’anar. Encara no hem comprés que hem de decidir-ho conjuntament.
M’agradaria acabar la meva intervenció plantejant unes preguntes: Com pot ser necessària la pluralitat sense perdre de vista la igualtat? Com s’han de treballar les desigualtats de gènere?
Resum de la intervenció de Masjaliza Hamzah
Malàsia | Sisters in Islam
Sóc una musulmana que es defineix com a malàia. És impossible ser una nena que creix a Malàsia en una família tradicional i no ser feminista. La meva experiència personal m’ha marcat en aquest sentit. A partir de l’onze de setembre la dimensió islàmica va cobrar realment importància per a mi ja que es va donar una visió distorsionada de l’Islam. A Malàsia hi ha una llei que condemna la violència. Pertanyem a una societat multicultural i multireligiosa.
Ens podem preguntar per què s’ha de posar un adjectiu al feminisme. Penso que és necessari perque tingui un sentit, perque no se l’associi a altres conceptes sobre l’Islam, el terrorisme, etc. Des de fa molt anys s’ha dit que els drets eren un concepte importat des d’Occident, però són lleis basades en l’Alcorà i la sunna. És important trobar aquesta veu feminista dins de l’Islam. Cal recuperar el vertader missatge de l’Islam. Les diferències entre les promeses i les realitats de les dones és degut al procés d’enteniment de l’Alcorà que ha estat humà encara que aquest sigui diví. Un exemple dels drets de les dones musulmanes el trobem amb la primera dona del Profeta, la Khadija. Ella va establir unes clàusules en el seu contracte matrimonial: Muhammad no es podia casar amb una altra dona i podia decidir on volia viure. Això hauria de ser tan famós com el terrorisme.
Nigèria | Baobab for Women’s Human Rights
Sóc una dona musulmana que viu a Nigèria. Sóc membre de l’associació Baobab, així que m’agradaria parlar-vos de la situació de les dones al meu país i la tasca que fem des de la nostra associació. Baobab treballa sobre els drets humans i la religió, per que els drets de les dones fossin reconeguts. Baobab no és una organització religiosa però tractem temes relacionats amb la religió des del seu aspecte social. Hi havia una mancança respecte a una situació injusta. El nostre objectiu és defensar els drets tradicionals basats en els ahadiz i la sunna.
Hi ha moltes interpretacions a Nigèria que tenen un enfocament molt patriarcal i no protegeixen els drets de les dones. S’han de qüestionar les interpretacions i debatre sobre qui, on, i perquè ens hem de basar en aquestes lleis.
L’any 1999 es va introduïr la xaria a Nigèria. No és la primera vegada que ha format part del sistema legal de Nigèria. La democràcia al 1999 van fer sorgir molts temes que afectaven a les dones com la xaria. L’estat va pensar que havia de dir com s’havia de vestir la dona, la feina que havia de fer, etc. Dels 36 estats que hi ha a Nigèria, 12 han instaurat la xaria. Són estats del nord de Nigèria. Per donar més força als arguments a favor tenien les seves motivacions polítiques perquè sinó els cristians tenien molt de poder. Tenien un fonament espiritual per fer-ho. Diuen que tenen raons morals i religioses. Tota aquesta situació va suscitar molta atenció fora de Nigèria.
Les estratègies
Ara bé, cal tenir una estratègia per examinar les interpretacions i intervenir en aquest procés. En les estratègies que es van definir des de Baobab es van dur a terme moltes accions i mesures que es podien prendre sobre les sentències de lapidacions. Quan es van aprovar aquestes sentències, Baobab va convidar a moltes persones de diferents àmbits de Nigèria per formar una coalició. Vàrem pensar que era necessari que Baobab respongués sobre aquesta problemàtica amb altres grups. S’havia d’implicar molta gent per veure com afectava als ciutadans aquesta llei. Es va crear una sensibilitat sobre aquests casos de lapidació.
Una de les respostes possibles també es trobava amb els mitjans de comunicació. S’havien de construir ponts per comprendre els drets de les dones i la xaria. Es van organitzar congressos i reunions amb l’objectiu de posar sobre la taula els temes dels drets de les dones i la religió.
Aquestes lleis s’han de basar en les interpretacions i en l’Alcorà, però una sola persona no pot decidir el que diu l’Alcorà i la relació amb les lleis islàmiques. El que és estrany és que eren drets que les dones musulmanes ja tenien.
Els processos de litigis
Una altra estratègia eren els tallers en els que es feia una tasca de conscienciació envers la societat civil. La formació del lideratge també es va formar per sensibilitzar a les dones sobre les seves pròpies capacitats.
Els mitjans de comunicació tenien una funció estratègica en la societat. Quan es va introduïr la xaria va ser de gran ajuda però tampoc s’ha d’exagerar la seva contribució. Els mitjans de comunicació es van fer ressò de les notícies en els casos de lapidació, però no van corroborar totes les dades. Per estar segurs de que tots seguim els casos de la mateix manera s’han de transmetre unes notícies completes i no parcials.
Baobab no està en contra de l’Islam però sí que està en contra de la vulneració dels drets de les dones. Abans de la introducció de la xaria, Baobab ja treballava pels drets de les dones. Es va formar un equip d’estratègia legal per a obtenir resultats. També havíem de tenir el consentiment de les víctimes. La majoria dels ciutadans no se n’adona del que implica el procés. No savien com els afectava i no savien que podien apel?lar. Pensaven que era el seu destí i que ho dèia Al-lâh.
El que hem aprés utilitzant aquestes estratègies
Quan el procés es posa en marxa s’inicia un camí per tenir més progrés. S’obra una altra manera de pensar. És cert que està de moda parlar de visió alcorànica però també hi ha altres perspectives, una visió de diferents interpretacions. S’ha d’entendre que l’Alcorà és diví però quan s’aplica és quelcom subjectiu, és una interpretació subjectiva.
Una altra lliçó que vàrem aprendre quan es parla de lluita de drets humans de diferents entorns socials, són les dones les que tenen que recolzar això, també les dones d’altres creences. Cal protegir a les dones independentment d’on vinguin. En la lluita pels drets humans l’Alcorà i la sunna poden ser també una altra mesura. S’han d’importar experiències d’altres països que tenen unes altres pràctiques més respectuoses amb els drets de les dones per que ens aportin una altra dimensió. En les nostres reunions hem pogut comptar amb la participació de la doctora Amina Wadud.
Els tallers són necessaris per a que es millori la situació de les dones. Hi ha dones que no entenen molt bé tot això perque no tenien accés a la informació. Amb aquests tallers poden actualitzar la seva potencialitat.
La gent es pot pensar que estàs en contra de la religió perquè això ja ho ha dit Al-lâh. Això no és cert. El que diem és que cal debatre sobre els drets de les dones. En els judicis hem d’anar en compte i mostrar a les víctimes que tenen drets. Aquesta és la nostra feina i la nostra lluita. Malauradament no es pot determinar quant de temps durarà.
Mali | Femmes et Droits Humains
M’agradaria començar la meva intervenció parlant sobre la situació de les dones a l’Àfrica subsahariana. A Burkina Faso el 52% de la població és musulmana, a Guinea el 55%, a Benin el 24%… Encara que s’està demanant cada vegada més la introducció de lleis islàmiques, jo penso que no ha d’haver-hi diferències entre les religions. A tot arreu el problema és el mateix: una interpretació sexista de les fonts de l’Islam que dóna lloc a la discriminació de les dones. La majoria de països de l’Àfrica subsahariana tenen a la vegada una legislació de base napoleònica i islàmica.
El problema principal que es dóna en aquests països és la pobresa. Les dones no poden accedir al treball, ni poden accedir a l’educació corànica tal com volen els homes. De fet hi ha una llei constitucional en la què es basen el fonaments principals de la relació entre el govern i els ciutadans sobre temes com la família, la delinqüència, la societat civil. Malgrat aquesta llei constitucional, la discriminació es dóna per culpa d’una interpretació religiosa de les lleis tradicionals. Hi ha una manca de coneixement sobre la legislació que s’aplica a les dones (sobre el matrimoni, el treball, l’educació). Els diferents problemes que hi ha es Déuen a la tradició.
Legislació i patriarcat
Les societats tribals i posttribals es basen en la llei del pare. Això és una forma de desigualtat social. L’estructura d’aquestes societats és jeràrquica. De fet s’ha convertit més en una ideologia que en un sistema social. Són països on el sistema constitucional existeix però perdura el patriarcat. Per aquesta raó els problemes de gènere tenen relació amb el patriarcat. Nosaltres volem canviar el món per a què es respectin els drets humans.
La vida de les musulmanes tenen similituds i diferències (en el temps, la geografia). La circumcisió es practica encara en 28 països de l’Àfrica i també es basen en l’Islam. Però en un mateix país hi ha comunitats que no la practiquen. A Mali, moltes persones han practicat la circumsició perque creuen que així ho dicta l’Alcorà. En canvi a la meva regió es considera una pràctica pagana.
La situació és la següent: les dones es casen molt joves i això té una conseqüència en l’educació de les dones. Es creu que s’han de casar molt aviat per protegir-les de l’adulteri. Hi ha un hadiz que diu que hem d’aprendre la meitat de la religió en l’Aisha [una de les dones del Profeta que es va casar molt jove]. Hi ha noies que ja s’han de casar als tretze anys. Els diuen que per ser musulmanes han de fer el que diu l’Alcorà. Algunes pràctiques es justifiquen segons l’Islam però pot canviar segons els països. El que ha de quedar clar és que són lleis discriminatòries perque no es basen en la religió sinó en les tradicions.
La pressió s’ha tornat molt més forta a Mali. Alguns imams surten a la tele per dir com han de ser bones musulmanes i ataquen a les feministes, de fet hi ha dones que ataquen el feminisme. Es fan reunions per parlar sobre el que han de fer les dones per ser bones musulmanes. Quan parlen de religió diuen que els homes i les dones han de cumplir les seves obligacions i que tots els homes i les dones han de ser castigats pel seu comportament dolent. Malauradament el fonamentalisme està avançant. És evident que el fonamentalisme i la modernitat són incompatibles.
El que hem intentat fer és conèixer millor l’Islam. Hi ha molts musulmans que reciten l’Alcorà sense entendre el que significa. Hi ha un gran desconeixement de la nostra religió i per això és més fàcil que es manipuli a la gent.
Vàrem començar la nostra tasca establint un programa per parlar dels nostres problemes. Aquest programa era de gran ajut perquè sentíem que no estàvem soles i que hi havia altres dones que compartien els mateixos problemes. Vaig conèixer a una dona que s’havia convertit a l’Islam, va tenir problemes amb el seu marit i es van divorciar. Havia de tornar la dot i treballar moltíssimes hores al dia per guanyar els diners, per poder pagar la seva llibertat.
Les dones s’ocupen de guanyar diners pel menjar, per vestir a la família, netagen la roba a mà. És a dir, la seva vida ja és prou dura i si a sobre han de tornar la dot és gairebé impossible. La legislació vigent no respecta el dret a divorciar-se. Si el marit diu tres vegades “haram” la repudia, però la dona no ho pot fer.
El que fem des de la nostra associació és descobrir el que és l’Islam i el que no ho és. L’Alcorà estableix el dret a declarar com a testimoni, el dret a l’herència, està en contra dels matrimonis de conveniència…El problema és que la religió és més respetuosa que la pròpia cultura si es té en compte que cal una interpretació més progressista.
Les estratègies
La primera estratègia és formar i educar a les dones a través de tallers per a que intentin buscar el significat dels versos islàmics. Se les ha de formar en el concepte de la igualtat de gènere. Amb aquets tallers cadascuna podia defensar i definir la seva posició. Necessitem compartir informació sobre el que hem après amb altres dones. També hem de parlar amb els líders religiosos de les diferents religions.
Es va establir un programa d’intercanvi de visites d’altres països per entendre les aplicacions en altres països musulmans. A Mali, el 99% de la població és musulmana i es va decidir enviar a religiosos a altres països per veure el que feien. El problema és que tornen i es neguen a aplicar la seva interpretació. Abans hi havia tres tipus de pràctiques: excisió del clítoris, la mutilació i la difibrilació. Aquests religiosos no explicaven com deia l’Islam que s’havia de fer. Es neguen a restituir aquesta interpretació.
La tradició cultural és diferent de l’Islam com a religió. L’Islam va arribar després de les nostres tradicions. Es va trobar amb unes pràctiques que ja existien. Per tal de desenvolupar un enfocament més progressista quant a la religió i el gènere, cal dur a terme diferents accions. El 1962 es va aprovar el codi de la família i vàrem lluitar molt per tenir-lo. Però en la comissió hi havia musulmans conservadors. Vàrem intentar canviar aquesta situació, per exemple sobre l’herència dels fills ilegítims. També vàrem signar acords sobre la propietat familiar. D’altra banda, el problema de la poligàmia no és irreversible. Si la dona es nega a la poligàmia, el marit pot demanar el divorci. Però les dones l’accepten perquè volen quedar-se amb els seus fills i en cas de divorci el pare té la custòdia dels fills. També es pot passar de la poligàmia a la monogàmia.
Existeix la Coalició sobre el Dret i Ciutadania de les Dones (Coalició DCF-MALI). Es va signar una convenció per l’eliminació de tot tipus de discriminació contra les dones (CEDEF). Mali ha signat un acord internacional que ha de respectar. Es tracta de la convenció contra la tortura i altres penes o tractements cruels inhumans o degradants.
Una altra de les estratègies que vàrem dur a terme va ser gràcies a un programa de ràdio on les dones es podien expressar lliurament sobre els seus problemes, les seves pors. S’ha de tenir en compte que a Mali molts d’aquests temes són tabus i sovint s‘havien d’amagar per trucar al programa. Cada setmana es proposava un tema diferent, s’aportaven solucions concretes, però sobre tot se les escoltava. En el cas de l’excisió, va ser un tema tan complex i tan polèmic que va durar més d’un mes. Els programmes de ràdio són més eficaços que la televisió perquè hi ha molta gent que no en té en canvi és més fàcil que tothom tingui una ràdio a casa. Malgrat tots els problemes, les dones s’esforçaven per trucar, encara que no tinguessin diners el demanaven, s’ajudaven entre elles per poder trucar. També vàrem obrir una línia de telèfon gratuita per aquelles que tenien molts dificultats econòmiques. Així aquesta tasca té molt bona acollida i és un bon mitjà d’arribar a moltes dones.
Per acabar, m’agradaria dir que s’ha d’obrir la interpretació de les fonts de l’Islam a les dones. És fonamental si volem un món més just i més igualitari.
Estats Units | Muslim Wakeup! | Progressive Muslim Union of North America
M’agradaria començar parlant sobre el tractament de l’Islam per part dels mitjans de comunicació. Tenim el cas d’Aljazeera. Són molt liberals però en el tema polític no s’atreveixen a estar en contra de la línia dominant. Aquest tipus de contradicció es deu a un control i un monopoli del discurs. Podrem veure un progrés si obrim el monopoli.
No ens interessa un judici de saber qui és musulmà i qui no sinó qui s’autodefineix com a musulmà. A la nostra web, els temes personals sobre la pràctica no ens interessa. Un dels problemes és identificar-se com a musulmà i que automàticament li pengin l’etiqueta de fonamentalista. Va sortir a la televisió un programa en el que es mostrava una família normal que al final es descobria que eren terroristes. Venia a dir que mai et pots refiar dels musulmans. Això ho hem vist a la tele i era un programa que tenia molta audiència. La majoria dels americans estan d’acord amb que se’ns limitin els nostres drets.
Als Estats Units hi ha entre tres i set milions de musulmans. Hi ha musulmans que no es volen reconèixer com a tals i altres que necessiten reivindicar-ho. Sobre la demografia als Estats Units, al sud el 70% de cristians va a l’església un cop a la setmana i el 30% en general. Amb els musulmans passa el mateix. Hi ha musulmans que van a la mesquita i altres no hi van. Del 7 al 14% de musulmans van un cop a la setmana a la mesquita. Els conservadors diuen que el problema és que no hi ha mesquites. Però això no és cert. Ara hi ha opcions, si es vol es pot anar a la mesquita a pregar.
Quan els mitjans de comunicació demanen una opinió de l’Islam van a buscar perfils molt específics (vestimenta, no dominen l’anglès).
Aquests musulmans són una part però no són la majoria.
Entre els anys seixanta i setanta va haver-hi una gran onada d’immigrants del sudest asiàtic i del món àrab. Però actualment això ha canviat molt:
1. La majoria de musulmans no té cap tipus de conexió amb el sudest asiàtic ni el món àrab.
2. Un terç dels musulmans són afroamericans i n’hi ha molts americans que s’han convertit.
3. Estem a la segona i tercera generació. Els de la primera ja no són majoria.
Per què un percentatge tan petit va a les mesquites? Perque no s’han adaptat als canvis. Per exemple, obliguen a pregar en sales separades o amb barreres físiques. Segons l’últim estudi de l’any 2001 sobre les mesquites, s’ha vist un augment de les mesquites que separen els homes i les dones. La situació ha empitjorat. Les dones ja no van a les mesquites, no tenen accés a les institucions. Però les més actives són les dones. Quan se les exclou això porta a la mort d’aquesta institució. Té que veure amb la pressió que ha hagut durant aquests darrers anys. Un altre exemple d’exclusió són els òrgans de direcció de les mesquites que no inclouen a les dones. Està en els estatuts d’aquestes mesquites.
Un altre gran repte és l’extremisme. Hi ha imams que defensen la guerra de guerrilles i no són considerats extremistes però pels conservadors se’ls considera els portaveus d’aquest Islam conservador.
Un altre repte és el racisme. El segment més gran de musulmans és d’afroamericans. Només els tenen com vocals i no com líders encara que siguin ells els que atrauen al públic i asseguren la recaudació.
En els anys vint i trenta els jueus eren ortodoxos. Ara només ho son el 5%. La majoria són reformistes o conservadors.
Sobre l’Islam, com es presenta davant del públic? Quines institucions es van a crear? Es crearan amb tota la comunitat o només s’han d’adreçar a un segment d’aquesta població?
Segons uns estudis, la gran breixa entre el lideratge musulmà i els nous musulmans es deu a que la majoria d’imams diuen que els Estats Units és un país immoral. Ens trobem amb una dicotomia perque se senten musulmans i americans, però a les mesquites senten un discurs en el que es diu que els Estats Units és impiu. Per això molts no tornen a les mesquites. Es pot ser crític amb un país però això no vol dir que no es puguin identificar.
La Unió de Musulmans Progressistes promou el següent:
• La base és l’autoidentificació com a musulmà.
• Importància de celebrar la tradició i tenir la rica cultura musulmana (es pot pregar de manera individual sense cap imposició).
• Tots els éssers humans són iguals.
• Els principis de tot tipus de relacions humanes són la justícia i la compassió.
• Estem en contra de les interpretacions racistes i homòfobes.
Resum de la intervenció d’Amina Wadud
Estats Units | Virginia Commonwealth University
Mai m’he identificat com a feminista encara que moriré calificada com a tal: estic a favor del feminisme pero no treballaré per la igualtat si haig de comprometre la meva fe; si ho sento en el meu cor perque Al-lâh m’ho diu, aleshores no importa el risc. El moviment feminista occidental dels anys setanta no havia estat molt inclusiu. Ara comença a ser-ho.
Sobre la meva trajectòria us puc dir que tinc cinc fills, que el meu pare era un pastor metodista i vaig crèixer amb l’amor a Déu. El 1973 vaig aprendre àrab i el 1980 vaig seguir una formació en estudis islàmics. Durant molt anys vaig assistir a reunions amb feministes seculars. Però no tenen el sentit de lo sagrat. S’ofenen quan incloem qüestions de fe. El que està clar per mi és que no vaig a treballar en qüestions de gènere sense la meva motivació de fe.
Vaig decidir investigar quina era la opinió de les dones sobre l’Islam. Quant més vaig estudiar més es va enfortir la meva fe en Déu. Només veiem la meitat de la imatge de l’Alcorà. La nostra tasca consisteix en tornar a interpretar el sistema en les qüestions més ètiques. Estic d’acord amb la Valentine Moghadam quan diu que el discurs alcorànic és una mica elitista però si es relaciona la teoria amb la pràctica el més específic és la xaria i aquesta té una implicació real en les nostres vides, té unes idees basades en una ortopraxis [acció correcta]. S’ha de vincular el que diuen l’elit i la massa de la població. S’han de construir xarxes per que hi hagi un vincle. Sinó, aquest discurs no arribarà, no s’aconseguirà construir aquest paradigma de les dones. Ha de ser un moviment simultani de pensament i acció. Estic a favor del feminisme i a favor de la fe però sempre des del que em dicta el cor.
Esperem que amb les noves generacions de musulmans no hagin de viure aquesta dicotomia de l’Islam progressista. El que és interessant és el que surt de les masses. Hi ha moltes maneres d‘entendre l’Islam, tot depén de qui té el poder. Tant el fonamentalisme com l’Islam ideal del cor són extrems. El que sempre està en conflicte és el que crida l’atenció i no el que tenen en comú. La reforma repta l’estancament en el que ens trobem. La veu més contundent és la que més se sent. Els progressistes pensen que és important tenir la seva pròpia veu. Les masses no tenen la oportunitat de conèixer les seves pròpies veus. Algú els diu el que és Islam i els diuen el que han de fer en nom de Déu. Si no estàs d’acord amb la seva forma de pensar no ets musulmà. Aquestes dues trajectòries no han pogut treballar conjuntament. És un problema que s’ha de resoldre. És fàcil predicar als convençuts. Però com fer amb els que s’hi oposen violentament? Necessitem més diàleg i que no ens quedem cadascú en el nostre racó, hem de parlar dels nostres ideals.
La diferència es troba en què els progressistes han seguit les tradicions de l’Alcorà i les ciències. Utilitzen aquestes fonts com a integració dels nostres contextes. Només si es coneixen les tradicions es pot descobrir que en 1400 anys ha hagut tergiversacions. Sinó no saps del que estan parlant. Pot haver-hi dones educades però sempre hi haurà gent conservadora que estarà en contra. Això té a veure amb el fiqh [la jurisprudència]. El gran mufti d’Egipte, Xeikh Ali Guma, va mostrar que hi ha opinions de la majoria i de la minoria. Al llarg de la història no hi ha hagut una visió estàtica i única de l’Islam. Però no s’ha de ser abstracte. El discurs liberal és molt ràpid per justificar les fonts exteriors de l’Islam. Accepten la identitat però no tenen un discurs intraislàmic perque l’extraislàmic és més fàcil per ells.
Jo vull un moviment autèntic, des del centre mateix, des del cor, des del que volia el Profeta, en les circumstàncies del segle VII. Però podem tornar a aquella època o no. Els musulmans laics estan a favor de la separació entre l’estat i la religió. Això està bé però malauradament l’Islam mai ha tingut un origen laic. Les lleis islàmiques poden fer el mateix, poden tenir una influència de l’ètic i lo sagrat. Pot ser una via pels països més democràtics del món.
D’altra banda, pels neoconservadors tot era millor en el passat. Però la civilització ens ha mostrat el contrari. El problema amb el moviment wahabi és que tenen mitjans econòmics per exportar una articulació molt específica que exclou a les dones. Els wahabis són els grups de Bush que els utilitzen per dividir-nos.
El discurs progressista segueix mantenint els privilegis dels homes, i les dones van a demanar respostes als homes però no volen incloure una exigència d’igualtat de gènere. Per exemple l’Abdul Karim Soroush no ha dit res sobre gènere. En una conferència a la que vaig participar hem va dir: “per què hem de parlar d’aquests temes si hi ha altres més importants?” Li vaig respondre: “si ens exclous i dius que el tema principal no ens inclou, deixem’ho córrer”. Tanmateix, vaig trobar molt interessant la seva exègesi al voltant de les veus de l’Alcorà. M’interessa perque vull reclamar la veu femenina de l’Alcorà, sobre la veu de Maria, per exemple. Em va dir que això tenia que veure amb temes socials. De fet el problema és que no tenim que obtenir permís dels homes per ser humans i que fins qu no ho fem no tindrem els nostres drets.
Una excepció és el llibre In the name of Allah que dóna diferents exemples en els que inclou aspectes femenins i també parla del Ramadà. Nosaltres hem de ser capaces d’obtenir les respostes per nosaltres mateixes. Les xarxes són necessàries per que totes les veus segueixin fluint. Mai s’ha d’oblidar la veu de les dones, sobretot de les pobres. S’ha de sortir del món de la teoria i dir què significa tot això a la pràctica.
Argèlia-Tinduf | Presidenta de la Unió de Dones saharauis
L’Alcorà diu: “us hem fet nacions i tribus, per a que us reconegueu els uns als altres”. Malauradament s’ha identificat l’Islam amb terrorisme. És lamentable veure que això ha portat a l’Islam a veure’s com una religió sense objectivitat quan hem d’interpretar l’Alcorà com un missatge de justícia i igualtat.
Jo sóc d’una generació del feminisme que lluita pels seus drets. He trobat a dones de totes les religions i també a laiques. Em va ajudar a crear un ambient d’anàlisi de la situació de les dones. No és fàcil en un món sense diàleg entre les civilitzacions. L’Islam és apte per aquest diàleg i aquest ideal que busquem.
El poble saharaui assumeix la seva religió sense escàndol. No acceptem la poligàmia ni la violència contra les dones. Venim d’una societat en la que es respecta a la dona. Aquesta pot casar-se fins a deu vegades. Les dones rebutgen la poligàmia al veure’s lliures de qualsevol dependència econòmica. No som una societat matriarcal, tanmateix encara es mantenen alguns vestigis. La dona és responsable dels seus assumptes econòmics i educatius. Es mestressa de la seva casa. La dona pot pregar a la mesquita, en el comiat als morts, pot participar en les condicions del seu matrimoni i establir clàusules. Pot rebre hostes amb l’autorització o sense del seu marit, pot viatjar sola i disposa de les seves propietats. A més té la llibertat establerta a l’Islam quant a l’oració i el dejuni. En moltes societats musulmanes quan la dona té la regla no dejuna però tenen prohibit menjar davant dels seus fills. Nosaltres podem menjar davant dels nostres fills sense amagar-nos.
Pel que fa a l’ablació, les nostres àvies i mares també la van patir. La van considerar com trets d’embelliment per la dona i també com a prevenció de l’apetit sexual femení. Per molts està relacionada amb l’error i la vergonya. Però l’apetit sexual està considerat com un dret de l’home i de la dona, el dret a la relació sexual. Déu perdona tots els pecats menys un que sols pot perdonar la dona de no tenir relacions sexuals amb el seu marit.
El fet que les dones es casin molt aviat suposa uns impediments en la seva evolució personal i educativa. Les dones han de formar-se abans i després casar-se.
Quan vaig comentar el tema del congrés a les meves companyes es van sorprendre una mica. Els va cridar l’atenció l’absència de la situació del poble saharaui que va haver d’exiliar-se el 1975.
M’agradaria aprofitar per agraïr l’ajuda de Catalunya amb les seves “Vacances en pau”, en les que s’acul als nens saharauis en famílies cristianes, en un moment en el que els musulmans i àrabs ens donaven l’esquena. Per què no ens recolzen les nostres germanes al Marroc?
M’entristeix l’absència de la Nadia Yassine. Sé que la seva lluita és dura.
Penso que és necessari que treballem en aquest congrés i en altres per superar aquesta situació d’odi. És una oportunitat d’intercanvi entre musulmanes i no musulmanes. La vostra defensa de l’Islam us obliga a defensar a un poble tolerant i petit. Moltes gràcies.
Catalunya | Universitat de Barcelona
Sobre l’Islam s’han dit i es diuen moltes coses negatives. Tenim molts estereotips sobre la suposada misogínia intrínseca de l’Islam. Cal recordar que al segle VII l’Alcorà diu que la dona té ànima quan el Cristianisme encara ho estava debatint. El que s’ha de tenir en compte és que hi han hagut tergiversacions dels Textos.
M’agradaria llegir-vos alguns passatges de l’Alcorà:
“Els creients i les creients són amics aliats uns dels altres, ordenen allò reconegut com a bo i prohibeixen allò reprobable”. (Surat at Tawba (el Penediment), 9:71)
“Els musulmans, les musulmanes, els creients, les creients, els que preguen, les que preguen, els verídics, les verídiques, els constants, les constants, els humils, les humils, els que donen la llimosna, les que donen la llimosna,els que dejunen, les que dejunen, els púdics, les púdiques, els que recorden, les que recorden constantment a Déu,, a tots aquests Déu els ha preparat un perdó i una enorme recompensa.” Surat Al-Ahsab (La Coalició), 33: 35).
I així es repeteix moltes altres vegades, en les que s’insisteix en la igualtat de tractament dels homes i les dones.
No hem d’oblidar que nosaltres també patim discriminacions. És una lluita que ve de lluny i encara no s’ha assolit la igualtat.
Senegal | Catalunya
Voldria agraïr als organitzadors del congrés que m’hagin convidat. Jo em centraré en les tasques que duem a terme des de la nostra associació de dones senegaleses. És una associació que acabem de crear a Granollers i ja té molt bona acollida. L’objectiu és que sigui un punt d’informació per facilitar la integració. La gran dificultat amb la que es troben moltes dones africanes és que no poden treballar. Al Senegal existeix una pràctica que anomenem “tontine”. Un grup de dones cotitza uns diners i mitjançant un tiratge una d’elles s’emporta tots els diners recollits. Això es fa per torns, és a dir, la vegada següent ja no participarà la darrera persona que ha guanyat. És una manera d’ajudar-se. Però aquí és molt difícil poder fer això.
Aquí a Catalunya, el primer any les dones no poden treballar si estan reagrupades. Han d’esperar cinc anys per poder treballar. En la regularització que va haver-hi no entraven els casos de dones reagrupades. Penso que és una contradicció perque en els seus països ja treballaven.
Es dóna una interpretació negativa de l’Islam sobre el fet que la dona no pugui treballar. A l’Alcorà no es prohibeix que la dona treballi. Però malauradament les dones coneixen molt malament les fonts de l’Islam. Per exemple algunes dones creuen que l’excisió és una pràctica musulmana.
Sobre el tema de la poligàmia penso que no es respecten les condicions ja que l’Alcorà estableix que l’home ha de tractar de manera igual a les seves dones i això a la pràctica és impossible. Jo vaig estava en un matrimoni polígam però patia molt perque veia que el meu marit no era just ni equitatiu. Me’n vaig anar d’allà per aconseguir la meva llibertat.
Ara intento ajudar a altres dones que ho passen malament perque no saben quins són els seus drets. Moltes estan tancades a casa, no surten, no tenen cap activitat, no treballen. Des de l’associació demanem que es revisi la llei que prohibeix que les dones reagrupades treballin. Això no fa més qu’empitjorar la seva situació.
França | Universitat de Saint-Etienne
Vaig començar a treballar amb l’Alcorà ara fa més de vint anys amb un grup de musulmanes. Estudiar l’àrab alcorànic tenia que veure amb quelcom d’altre tipus. Teníem la sensació que estàvem ficades en un procés d’aprenentatge permanent. Teníem la sensació que era quelcom que no es pot acabar. Aquesta paraula de Déu no té límits i al mateix temps és una paraula fixada en la que no es pot canviar res. Sobre aquesta contradicció aparent (immens/fixat) només vaig poder trobar una definició taoista satisfactòria: “l’única llei immutable és la llei del canvi”. Això és el que vàrem sentir quan vàrem començar a estudiar l‘Alcorà. És una paraula segellada però depen de com l’enten cadascú (oberta fins a l’infinit o tancada per sempre). Però és més complexe perque hi ha interconexions. Puc dir que va ser una revelació per nosaltres.
Vàrem començar el nostre estudi comparant les diferents traduccions que s’havien fet de l’Alcorà. Vàrem treballar amb un llibre en el que es pot trobar per cada paraula totes les vegades en les que apareix a l’Alcorà. La paraula de Déu es compara a un mar. “Si tot el mar fos tinta per les paraules del meu Sustentador, certament s’esgotaria el mar abans que s’esgotessin les paraules del meu Sustentador! I [així seria] encara que afegissim un mar darrera d’un altre.” Aquesta tinta no s’acabaria mai.
Sobre la meva posició personal vaig participar en el moviment dels anys seixanta a França. Hi havia una diversitat de tendències sobre l’alliberació de la dona. Jo no pertanyia a la lluita de sexes o classes o lèsbica sinó a la tendència MLAC (Moviment per a l’Alliberació de l’Avortament Anticonceptiu) i una altra paraula que ben aviat es va oblidar: donar a llum a nens.
Vaig tenir la revelació de Maria, no la catòlica sinó una altra imatge de Maria que jo vaig guardar dintre de mi mateixa durant aquesta època de feminisme. Era un feminisme secular i laic. Maria em va donar la llum amb tal força que no vaig trobar cap contradicció entre ella i el moviment feminista d’aquell moment que tenia que veure amb la vida, la mort i l’amor.
Em vaig plantejar una sèrie de preguntes: per què Maria és la única dona mencionada pel seu nom a l’Alcorà? Maria és una profetessa o no?
La immensa majoria dels comentaristes van dir que no, però tenim tres excepcions meravelloses per mi que havien nascut a Andalusia: Ibn Hazm, Qurtubi i Ibn ARabbi. La única raó que donaven la majoria de comentaristes era que no podia ser profetessa perque era una dona. Fent la pregunta trobem respostes interessants. Intentaré viatjar amb vostès en els llocs de l’Alcorà, on està Maria, on va i torna. On una dona es troba en el seu moviment.
La seva història la podem trobar a la sura 3 (La família d’Imran) 33-47, Sura 19 (Mariam) 16-29, Sura 66 (La prohibició) 12 i la sura 47 del Profeta (Muhammad). Però aquí només esmentaré els sura en els que apareix sola.
Primer de tot hem de distingir dues paraules que sovint es tradueixen indistintament per “profeta”. “Rasul” vol dir profeta i “nabi” enviat o missatger. Jo utilitzaré dues definicions de la paraula “profeta”: la de Ibn Hazm i la de l’enciclopedia universalis.
“Nubua” (la profecia), l’arrel “nba” vol dir informació. Segons Ibn Hazm, qualsevol persona que està informada per Déu del que va a passar abans de que passés és “nabi” (un profeta). La profecia de Maria va ser la primera realitzada a través de la relació d’un àngel. I els àngels sí visitaven a les dones per portar-les un missatge de Déu.
La definició de l’enciclopèdia és la següent: “els profetes han creat canvis en els seus costums, les situacions, han contestat l’estatus quo. Els vertaders estan alliberats de totes les forces del poder, el pes dels costums i pressions socials per obeïr només a Déu”.
Així, les idees de la revelació són que es fa a través d’un àngel i és una manera de trencar les lleis de l’ordre establert.
Heus ací les etapes de la seva història:
1. El moment del seu naixement.
2. S’aixeca en el mihrab.
3. El lloc oriental o de l’est.
4. Un lloc molt llunyà.
5. Quan torna amb la seva gent.
1. El moment del seu naixement.
En els versos que introdueixen la seva història se situa immediatament en un llinatge profètic (Adam, Ibrahim, Noé…). Es conta el seu naixement en una relació que no té res que veure amb pare/mare, o pare/filla o marit/muller. Sinó només una relació mare/filla. La mare (la dona d’Imra) decideix sola, amb la seva relació amb el seu “Rabb”, oferir com a regal la filla que té en el seu si. Diu “mutahharah”.
André Chouraqui, jueu que va nèixer a Argèlia, es nega a traduir “Rabb” i deixa la paraula tal qual. També es nega a traduir “Al-lâh”. Diu que si ho traduissim seria un reduccionisme fàcil que no respecta l’especificitat de l’àrab. “Rabb” té que veure amb portar cap a dalt, enaltir.
Aquesta dona parlava amb el seu “Rabb”, significa que tenia confiança amb la seva educació. Aquesta nena s’oferirà al “Rabb” “mutahharah”, significa alliberada. Jacques Berque tradueix aquesta paraula com “alliberada de qualsevol tipus de lligam”. Tenim doncs una mare que es compromet amb el seu “Rabb” que la seva filla no va a ser esclavitzada. L’arrel de “mutahharah” vol dir la noció de calor, que es cremava. Aquest tipus d’alliberació estava vinculada amb el fet d’atravessar el foc alliberador, el procés d’alliberament. Diu l’Alcorà: “taqabal min ih” (accepta de mi).
Una altra paraula interessant és la “qibla”: la ubicació geogràfica per la oració. També surt la paraula “llevadora” i també el significat de “donar-li un petó”.
“Accepta de mi”. Rebria al seu fill amb molt d’amor i amb un petó. Però passa alguna cosa: aquesta dona descobreix que el nen que portava a dins i que acabava de nèixer és una nena. “He donat a llum a una nena”. Excepte Omar Shari, diuen que la mare està molt decebuda perque volia un nen que treballaria al temple. Li donava més significació al seu vot. Una filla no podria servir en el temple degut a la seva condició biològica i la menstruació.
Afegeix “li diré Maria”. Els comentaristes diuen que era impossible que la seva mateixa mare li donés un nom a la seva filla perque ella no el podia escollir. En realitat era perque el seu marit havia mort.
Les arrels de “Mariam” són “rayama” que significa estar ple de desig i “rawama”, apartar-se o anar-se de.
La mare li dóna el nom de Maria a la seva filla, per què? Perque estava decebuda o sorpresa? No crec que estigués decebuda però sí sorpresa. El que succeeix aquí és que la pedagogia divina en la diferència entre els dos sexes va anar en contra de la tradició patriarcal perque el seu “Rabb” la va acceptar molt amablement i va fer que creixés molt bé en el “mihrab”.
2. S’aixeca en el mihab.
És la segona ocasió en que l’esmenten. A l’Alcorà se l’esmenta quatre vegades: una vegada amb Muhammad, dues amb Zacaries i una amb el profeta Isa.
“Mihrab” es tradueix com “santuari”, “el lloc més elevat”, “lloc sagrat en el temple”. S’ultilitza per esmentar el lloc en el que es posa l’imam per dirigir la pregària. Com pot ser que es trobi al “mihrab”? Està alabant. Està allà miraculosament. Allà els àngels li anuncien quelcom a ella.
Els comentaristes es fan dues preguntes: era possible que fos un imam? Era possible que fos una profetessa? “Havia d’inclinar-se amb aquells que s’inclinen”. On pregava? Amb qui i com? Amb els homes? Davant dels homes, amb els homes i tots junts o apartada de la visibilitat d’altres persones o tancada en aquest lloc?
“Mihrab” té dos significats: “privar a algú de totes les possessions” i “fer la guerra”. Jo ho relaciono amb la lluita espiritual de les dones. La pregunta per mi és la pregunta de la igualtat. La Judith Plascow, jueva feminista, va escriure un llibre titulat Standing Again at Sinai. Quina serà l’actitud d’una dona rabina que està en la posició del mihrab? I les nenes que poden ser esclaves? (Èxode 22, 17). Quin tipus d’informació espiritual escollirem pel nostre profit? No per la repetició femenina del poder masculí. Una interpretació que trenca amb el nostre silenci. No volem la reivindicació d’una igualtat estàtica, sinó una revolució d’una forma tradicional o patriarcal i una base del coneixement. És quelcom molt difícil de transformar. Significa transformar el que anomenen l’objectivitat científica unida a la visió cosmològica complementària idealista. Aquest punt de canvi en la forma en que pensem aquestes nocions és una paradoxa. La mecànica-quàntica està estudiant la matèria física. Un subjecte (l’home) que observa quelcom com un objecte (la dona). Hi ha una expressió sufi que diu: “quan estudiem l’Alcorà hem de barrejar el nostre propi cos i la nostra pròpia sang en ell”.
Aquesta aportació miraculosa va ser un regal generós de Déu o va ser una revelació profètica? Els àngels van anar a dir-li que va ser escollida “astafa” (vol dir clarificar).
Maria va estar en aquell lloc aprenent alguna cosa sobre l’ensenyament profètic per tornar-se més pura. Parlava de la interrelació entre el desig i l’allunyament (són dos significats del seu nom). És a dir, practicar el desig en la distància.
3. El lloc oriental o de l’est.
El Profeta va rebre la revelació a través d’un àngel el mes de Ramadà. Anava a una cova a sentir el silenci. En una d’aquestes meditacions se li va revelar l’Alcorà. Maria també feia això. Se’n va anar, va deixar a la seva família, va tenir el “hiyab” de la distància i la profunda soledat en aquest lloc, el lloc de l’est, l’oriental. És un lloc d’on surt la llum. També uns altres pensen que la llum va sorgir d’ella mateixa. És el lloc on va tenir la visió i va escoltar l’aparició. Segons l’Alcorà va tenir una forma de “ruh” (un esperit d’Al-lâh), “bayaran zawiyan” un ésser perfecte, complet i harmoniós. Henri Corbin diu es va materialitzar per ella. Va viure una mena d’imaginació. Va passar tota la seva vida intentant parlar sobre aquest món imaginari de l’aparició de l’àngel, el món en el que existeix una interrelació, interdependència entre lo visible i lo invisible. Aquesta facultat sobre el que vol dir viatjar de lo visible a lo invisible i viceversa.
Rilke parla del contagi del misteri. Abraçar una cosa que ens toca i no ens toca. No sabem el que ens està passant però tenim la revelació de quelcom que estava en nosaltres i no sabíem que hi era. Aquesta abraçada només es pot viure en el secret més profund d’un mateix. Així ho van viure Mariam i el Profeta. Rilke parla de l’amor vertader. Les dues soledats que s’inclinen l’una a l’altra. Aleshores, en aquell moment té por, tremola. És tan gran la bellesa i l’encant que vol escapar. Vol refugiar-se en Al-lâh però no pot escapar-se de sí mateixa. Com quan torna el Profeta i es demana que què havia estat allò. Una bellesa satànica? Una imaginació? La relació entre el Profeta i Mariam és la gran tremolor. Escolten una veu que els demana que facin quelcom impossible. Al Profeta, llegir quelcom que no pot. I Mariam, que va a tenir un fill sense que cap ésser mortal l’hagués tocat. A l’Alcorà Isa (Jesús) se l’anomena la paraula d’Al-lâh. A tots dos (al Profeta i a Mariam) se’ls demana que siguin els que portin la paraula de Déu. Han d’acceptar el que significa aquesta comesa, per portar a terme quelcom fora de les lleis humanes, fora de la seva lògica del món racional. Se’ls demana que s’escapin del seu destí normal.
4. Un lloc molt llunyà.
Se’ls demana que rebin això sense fallar. Mariam està dempeus al costat del tronc de la palmera per donar a llum la paraula d’Al-lâh.
[La ponència va ser interrompuda per falta de temps]
Estat Units | Ithaca College
La meva intervenció estarà centrada en la conexió entre l’hermenèutica i l’alliberament de la dona. Han de llegir l’Alcorà com un text alliberador. En moltes societats musulmanes existeix el tractament discriminatori. També es pot llegir l’Alcorà com un text discriminatori per les dones. No tot el que fa un musulmà és islàmic i menys encara alcorànic. L’Alcorà es pot llegir d’altres maneres. L’Alcorà és el mateix que les seves interpretacions? El discurs diví és diferent de la interpretació humana. Cada interpretació no és legítima, fins i tot si és correcta. Però la història ens mostra que la majoria pot equivocar-se: l’esclavitud, la desigualtat… Els canvis radicals no venen de la majoria. Ens ha de quedar clares dues idees:
1. L’Islam no és el mateix que els musulmans. Hi ha conexions però no són idèntics.
2. Las desigualtats no només tenen relació amb la religió, sinó amb l’economia, les pràctiques culturals, la història d’una societat, la classe social, el sistema patriarcal…
El coneixement religiós no és un fet ontològic pre-existent. És un ordre social. Al segle XI Muhammad al Gazzali va dir que “el coneixement religiós està arrelat al context històric i d’aquí la seva dimensió universal”. Qualsevol escola interpretativa podia posseir la veritat. Va demanar als exègetes que proposessin un ventall de possibilitats de manera racional. Els musulmans han reconegut el coneixement religiós fins i tot si ho neguen. Qui llegeix? Com? En quin context? Segons la Leila Ahmed es poden arribar a interpretar dos islams diferents sobre la dona. Però només la lectura feminista no pot lluitar contra la discriminació. La interpretació té relació amb el poder. El poder té el monopoli de la lectura. Hi ha lectures diferents segons els països, però en general pensen que l’home és més important que la dona.
Les feministes critiquen l’Islam perque és una religió patriarcal. Els religiosos defensen l’Islam perque és una religió patriarcal. Però ens hem de posar d’acord amb el que és patriarcal:
1. La llei del pare que assumeix un continum simbòlic de l’autoritat del pare sobre la seva dona i el seu fill. Igual que a l’Europa feudal. Déu com a pare o com a home. Déu té una relació especial amb els homes. Elles cometen pecats i són brutes. L’Alcorà és la llei de l’home. És un patriarcat universal.
2. Es dóna prioritat a l’home. Per als musulmans l’aplicació de l’Alcorà és igual al segle VII que ara. La gent es centra en un aspecte particular i no en una visió global de l’Alcorà. Hauria de veure com tracta l’Alcorà als homes i a les dones.
La conclusió dels meus estudis és que l’Alcorà no recolza cap tipus de patriarcat.
L’Alcorà no representa a Déu com a home.
Prohibeix sacralitzar- lo com a pare o home. Reconeix que el patriarcat existeix i que en els sistemes patriarcals els homes tenen l’autoritat. Per això parla als homes i és degut a això que els homes pensen que Al-lâh recolza el patriarcat. L’Alcorà diu que hem de seguir els camins de Déu no els dels pares. L’Alcorà no diu que els homes són superiors a nivell ontològic. Els homes i les dones són amics, “Sukun” l’amor és la base del matrimoni. La igualtat de gènere en l’Alcorà és ontològica. “Nafs” (l’ànima, la persona) és una paraula femenina plural.
L’Alcorà no diu que l’home tingui atributs que la dona no té. No divideix als musulmans segons el seu gènere, sinó que cadascú dels éssers humans manifesta la totalitat. L’Alcorà no associa el sexe amb el gènere. Tampoc recolza el patriarcat modern. Dóna gènere als éssers humans. Però no existeix cap vers de l’Alcorà que tracti a les dones en la seva funció social o biològica de manera desigual.
L’Alcorà no diu que els homes creen les normes. L’Alcorà parla molt poc de gènere. No considera que el sexe sigui important per la pràctica d’un creient. És revolucionari perque no hi ha una diferència segons els sexes. L’únic que els distingeix és la seva pràctica moral. Existeixen diferències entre els que creuen i els que no creuen.
Hermenèutica alcorànica
La meva hermenèutica és la pròpia de l’Alcorà. Si volem comprendre la paraula de Déu hem d’entendre alguna cosa de Déu, sobre els seus 99 noms. Jo només he tractat tres noms. Segons el principi del tawhid (unicitat) podem establir el següent:
1. L’Alcorà no ens pot ensenyar que els homes siguin els intermediaris de les dones. Això va contra el tawhid.
2. Ens diu que Déu és just. La justícia divina no pot fer mal a ningú. No pot anar en contra dels drets dels altres. El patriarcat, per costum, va en contra dels drets de les dones.
3. Déu no ha estat creat. Està per sobre del sexe, no es pot representar en un llenguatge humà. Les convencions lingüístiques fan que s’utilitzi en masculí però això no és correcte.
Hem de llegir l’Alcorà sense que confongui. S’ha de llegir com una globalitat i no pas per separat. Prefereixo veure les veus més clares que les que són més al•legòriques.
Ens podem demanar perquè altres musulmans no llegeixen l’Alcorà com jo. Sempre han estat els homes i els elements amb el que l’han llegit ha condicionat la seva lectura. Hi ha una relació entre l’autoritat i el coneixement i els textes i els contextes. La majoria de les dones han estat educades per a acceptar el que els diuen els homes.
Els errors hermenèutics són deguts a veure els Textes com una linealitat. A l’Edat Mitja la civilització musulmana estava progressant però hi havia molt poques estudioses dones. Això va contribuir a la misogínia.
Moltes persones pensen que l’Islam és patriarcal i antidemocràtic. La religió pot ser interpretada de diferents maneres. Però perquè han decidit escollir unes interpretacions i no altres? En països de majoria musulmana no es pot llegir d’una altra manera. No cal ser una dona o feminista per llegir l’Alcorà com jo proposo. Per molts no musulmans és difícil comprendre-ho. Estic d’acord en la premisa central: la igualtat. Però estic en contra que la meva lectura sigui feminista per seguir el moviment feminista sinó que ho és per la meva lectura de l’Alcorà. Encara que haig de reconèixer que tinc un deute amb els estudis feministes.
Nawal el Sadawi diu que l’Alcorà advoca per la lapidació per adulteri. Però no és així. Són males lectures.
Marco Petron diu que el feminisme islàmic és un discurs entre la igualtat social i la justícia social per a totes les persones. Però malauradament aquest no és el discurs majoritari. No m’adscric a un tipus de feminisme islàmic que nega la igualtat de l’Alcorà.
Índia | EEUU
El moviment de feminisme islàmic és catalitzador de la reforma de l’Islam. Vaig arribar al feminisme islàmic des de la meva revolució personal. Vaig patir una crisi de fe, però em vaig adonar que l’Islam és un yihad de pau. Els drets de les dones són una part de la pau. Nosaltres som l’alternativa.
Vaig nèixer a la Índia i vaig anar als Estats Units quan tenia quatre anys. Vaig pensar que no hi havia lloc per mi des de la fe. Aleshores vaig seguir els meus estudis i em vaig fer periodista. Però no tenía dret a anar a la mesquita de la meva ciutat. Vaig anar a Karacci (Pakistà) i vaig tenir el meu despertar com a musulmana. Un cop allà Daniel Pearl va ser segrestat. Els seus segrestadors deien que tenien dret a matar-lo perque era jueu. Al final el van assassinar. Vaig patir molt amb aquesta experiència.
Durant la meva estància em vaig quedar embarassada sense estar casada amb un musulmà. Em vaig plantejar l’avortament però després de molt rumiar vaig decidir tenir el meu fill. M’en vaig anar amb ell a la Meca. Va ser un renaixement per mi. Vaig poder pregar al costat del meu pare. A la Kaaba vaig sentir el pols de les dones Hayar, Khadija, Aixa. Hayar va ser la meva inspiració. Buscava aigua al desert per donar a beure al seu fill. Va demanar a Al-lâh corrent entre els turons de Safa i Marwa. L’àngel Jibril va descendir i va obrir el pou de Zam Zam. D’aquí ve la tradició de córrer entre els dos turons. Malauradament hem perdut la font que dona tanta força perque diuen que si una dona corre distrau als homes. Així que està prohibit.
Quan vaig tornar als Estats Units, van obrir una nova mesquita a la ciutat on visc. Vaig anar amb el hiyab blanc, el mateix que vaig portar a la Meca. Em vaig trobar a la porta als vells, a uns homes. Em van dir que havia d’entrar per la porta del darrera. En aquell moment no vaig dir res. Però hem de superar les nostres pors per tenir poder. A l’època del Profeta les dones pregaven al costat dels homes.
Ens vàrem reunir amb altres dones i el ramadà vàrem entrar a la mesquita per la porta principal. El patriarcat ens va fer front una altra vegada. Ens van dir que havíem de tornar al nostre lloc. Va ser el coneixement el que em va fer superar les meves pors. Um Waraqa va ser una dona que a l’època del Profeta va dirigir la pregària.
Vaig escriure una carta dels drets de les dones a la mesquita:
• Tenim dret a ser líders espirituals.
• Podem expressar les nostres opinions lliurement.
• Ens podem aixecar i entrar per la porta principal (ja es feia al segle VII).
• Podem estar a la primera filera.
• …
Evidentment tot això va molestar als que estan al poder. Però havíem de sortir al món i ser fortes. La sexualitat de les dones s’utilitza per discriminar-la. El nostre embaràs ens prohibeix dirigir la pregària. És important l’alliberació del càstig, perque cap dona es mereix un càstig pel fet d’haver nascut sent una dona.
La meva experiència i les meves reivindicacions junt a altres dones les vaig poder difondre per internet. Els ulema ens van condemnar a totes. Ens estem enfrontant a un imperi. Quan vàrem anar a Seattle, a Los Angeles ens va fer fora de les mesquites. Van enviar a les dones grans per que canviessim d’opinió. Ens vàrem trobar amb una forta oposició. Però hem de crear noves possibilitats. Hem d’establir una nova interpretació per a que tots ens aprofitem dels anàlisi de la interpretació de l’Alcorà. Per no estar preses del segle VII (se les podia pegar i tenien menys herència que els homes).
Advoco per una societat progressista. El nostre dolor es pot transformar per construir mesquites que siguin alternatives, per crear noves editorials, per fer tantes i tantes coses.
Malàsia | Sisters in Islam
Què és Islam? De qui? Ho hem de posar en el context d’unes societats que estan canviant.
El primer punt de lluita és la seva manera de vestir, el seu comportament per reivindicar un retorn a l’Islam. No ens ha de sorprendre que siguin les mateixes dones que ho reivindiquin perque som creients. Ja no volen acceptar que l’Islam promou la injustícia. Els límits que ens constrenyen els han establert els homes, però això està canviant. Les dones es formen, tenen càrrecs importants.
Hi ha altres activistes que pensen que això que fem és inútil perque pensen que totes les religions són patriarcals. Però una cosa són les revelacions i una altra les interpretacions.
Podem trobar l’alliberament des de dins de l’Islam. Ara les dones han començat a estudiar l’Alcorà i la Sunna. La nostra convicció és que l’Islam és just per les dones. L’esperit alliberador de l’Islam ens està guiant.
Els reptes amb els que ens hem d’enfrontar
Primer: la misogínia
Les lleis islàmiques segueixen sent discriminatòries. Tenim un sistema legal paral•lel: la llei icvil i la llei musulmana. En el nom de l’Islam no tenien la mateixa protecció que les altres religions. El 1999 es va canviar la llei de la justícia dels nens però no en la llei islàmica. Es va trigar en reconèixer-ho i canviar-la. Però segons la constitució no ha d’haver-hi discriminació per raó de sexe. Va costar que s’acceptessin els canvis perque deien que la violència domèstica era una qüestió privada.
Si una dona diu que l’han violada, diuen que és una mentirosa si no té un testimoni que sigui un home.
Els matrimonis polígams.
Divorcis en contra de la legislació dels anys vuitanta. Va ser un moment en el que s’estaven introduint canvis igualitaris però va haver-hi una oposició molt forta. El 2001 es van aprovar unes lleis per prohibir la discriminació.
Segon: l’autoritat religiosa
L’autoritat religiosa té el discurs més conservador. Per exemple hi ha tres postures sobre l’apostasia: la pena de mort, la pena de mort només si els apòstates es rebelen en contra de la comunitat i segons una altra postura no és un crim que s’hagi de castigar amb la mort. Tanmateix s’ha escollit la postura més conservadora.
Una altra problema és el dels matrimonis mixtes. Per exemple una dona que es casi amb un musulmà i es divorcia i no vol seguir l’Islam. Si vols deixar l’Islam has d’estar reclosa un any.
En casos de zina (adulteri) l’evidència circumstacial no es pot acceptar. L’escola xafei ha escollit l’opció més conservadora.
A Occident es pensen que nomé els ulema tenen autoritat. De fet només aquells que han estat educats segons la tradició. La nostra autoritat està qüestionada per parlar en contra de la utilització de l’Islam. Hi ha una dictadura teocràtica.
Sobre problemes de llei pública el debat ha d’estar obert al públic. Es dóna una absència de qualsevol tipus de consens fins i tot si aquestes lleis tenen un impacte molt important en les vides de les persones. Tothom té por d’opinar. Hi ha un silenci per part de la població que només coneix les lleis quan estan aprovades.
La part positiva
Comença a haver-hi diputats que representen a musulmans i no musulmans. Coneixen quines són les lleis de l’Islam i la premsa també les coneix més. El problema és qui decideix el que és islàmic i el que no ho és. És un grup reduit amb un privilegi per fer-ho sense tenir en compte el contexte històrico-social del moment.
Hem de canviar aquestes lleis sobre la llibertat d’expressió de la religió. Hem de parlar dels nostres drets. Sobre l’autoritat religiosa cal demanar-se quins són els interessos que estan protegits i quins no. Això té que veure amb la política i el patriarcat i no amb l’espiritualitat.
Diuen que no tenim autoritat perque no hem estudiat a les seves universitats, perque no portem el vel, que volem contaminar l’Islam amb idees occidentals… Diuen que ataquem l’Islam, ataquem la infalibilitat de l’Alcorà, que és un atac contra la xaria. És perillós aportar oponions alternatives perque van a trencar amb la unitat de la Umma. Molts d’aquests líders no parlen àrab i no han estat educats a les escoles tradicionals però el seu dret de parlar no es qüestiona. Molts d’’aquests líders no tenen una vida exemplar, no tenen autoritat moral per fer el que fan.
Els grups de dones, intel·lectuals van a operar un canvi en l’enteniment de l’Islam. Per fer-ho ha d’obrir-se al món. Malauradament només es parla entre una èlit. Els nostres sistemes polítics no ens deixen parlar lliurement. Per Sisters In Islam la dimensió de la fe és imperativa.
Catalunya | Junta Islàmica Catalana
Hem viscut moments molt intensos al llarg del congrés, moments d’espiritualitat. Som conscients que formem part d’un moment històric: hi ha hagut un abans i un després que la majoria no oblidarem. A més de tot el que hem aprés gràcies a la participació de totes les ponents, també és important destacar els intercanvis que s’han produit de manera informal, les aliances i projectes futurs entre les diferents associacions i particulars. Tothom ha volgut aportar el seu gra de sorrra.
Aquest congrés ha estat la consecució d’un llarg camí. L’any 1999 es va organitzar a Barcelona el Primer Congrés de dones musulmanes, deprés van seguir els de València i Còrdoba. Per això hem d’agrair també la tasca de tants musulmans i musulmanes anònims que al llarg dels anys han contribuit per que aquest congrés hagi estat una realitat.
Hem pogut gaudir de ponents d’arreu del món: des de Malàsia fins als Estats Units, des del Sàhara fins a Iran. I hem vist que a totes aquestes dones els uneix la mateixa lluita per la igualtat de gènere. Per que el treball valent que duen a terme aquestes dones compromeses sigui eficaç, ha d’implicar una millora en la vida real de les dones i ha de contribuir a que tinguin confiança en elles mateixes, en les seves capacitats.
M’agradaria recordar l’ús de les TIC (Tecnologies de la Informació i la Comunicació) com a eina de diàleg, intercanvi i transmissió de coneixements. Amb internet les barreres físiques desapareixen i l’accés a la informació es democratitza. Són eines que les noves generacions estan utilitzant cada vegada més.
El congrés ha estat un punt de partida. Era toca portar aquest discurs a la resta de la societat. Difondre aquest missatge a les universitats, als instituts, informar al professorat… A la resta de l’estat espanyol ja s’ha començat a introduir l’assignatura de religió islàmica, en les que les dones també són professores i les classes són mixtes. Poc a poc s’aniran produint canvis.
D’altra banda hem d’anticipar els problemes que existeixen a altres països europeus i no hem de caure en els mateixos errors sobre el perill de tancament i l’autolimitació per por al rebuig de la societat “d’acollida”.
Ja per acabar m’agradaria dir que a Catalunya i a Espanya les dones musulmanes han de poder accedir als òrgans de direcció. No hi ha cap representativitat femenina a nivell oficial. Les reivindicacions de les dones musulmanes es veuen silenciades d’aquesta manera i això ha de canviar perque s’han de sentir totes les veus, per que les dones puguin parlar en el seu nom.
Gràcies als assistents per haver estat amb nosaltres al llarg d’aquests tres dies meravellosos.
